L’obstinació d’un home feliç

No és habitual que grups amb tres dècades i mitja d’història dediquin dos terços del seu repertori al seu últim disc. I encara menys quan aquest disc, el doble –i, segons l’edició, triple– Out of all this blue, és una declaració d’amor a l’artista japonesa Rokudenashiko (nova conquesta amorosa de Mike Scott, Waterboy major) amb flaixos de funk, soul i música disco.

Agradin o no cançons com Do we choose who we love? (un enganxifós tema de ritmes trencats que va obrir el concert) o Love walks in (en la qual la frase “I’m so in love with you” s’escolta durant almenys cinc minuts), Mike Scott no s’ha mostrat mai disposat a fer allò que defineix tants companys de generació: “presentar” un disc tocant-ne un parell de peces i demanant pràcticament perdó.

Amb un única escapada, doncs, al folk-rock de Fisherman’s blues (When ye go away), durant la qual va fer els primers passos de ball celta de la nit) i Room to Rroam (How long will I love you?), Mike Scott va tornar a posar en relleu la seva determinació en un concert en què, més que les cançons, van sobresortir les corpulentes execucions d’una banda greixada entre Dublín i Tennessee amb dues bateries, dues coristes i el sempre inspirador Steve Wickham al violí.

Una nit de cançons d’amor (però sense balades) en què els Waterboys, tot i recuperar A girl called Johnny, The whole of the Moon o This is the sea, no va triomfar per la via fàcil i en què el públic, que havia exhaurit les entrades, va sortir del tot complagut. “Espero que prengueu la decisió correcta amb la independència”, va afirmar al final el músic, declarat secessionista escocès. “Bona sort!”