Un Miró més plural

“Hem de treballar per fer de la Fundació Miró l’orgull de Barcelona, de Catalunya i de tota la gent que ve a visitar-la. Volem que els visitants no només se sentin ben acollits, sinó que entenguin que aquesta institució els pertany d’una manera directa.”

El 2 de gener, Marko Daniel (Aquisgrà, Alemanya, 1964) entrarà per la porta de l’edifici de Josep Lluís Sert com a nou director de la Fundació Miró. Aquell dia, el primer feiner de l’any 2018, començarà una nova etapa, i se’n tancarà una altra, la de Rosa Maria Malet, la persona que ha comandat el centre durant 37 anys.

Malet se’n va (tot i que no del tot: s’incorporarà al patronat). Deixa un llegat indiscutible. La institució s’ha fet gran al seu costat. Aquí, una dada: quan va arribar, eren un equip de nou persones; ara en són a la vora de 60. Daniel entra, fresc, enèrgic i amb una motxilla plena de sorpreses. I no pas procedent de qualsevol lloc: fins ara era el cap de programes públics de la Tate Modern i la Tate Britain de Londres, l’elit de l’art.

Però, sentint-lo ahir en la que va ser la seva primera trobada amb la premsa, afronta el repte de dirigir la Miró com el projecte de la seva vida, el que havia perseguit en somnis, el que creu que li permetrà fer tangible el seu ideari sobre la funció social dels museus, que per ell és bàsica. “En aquesta institució tan singular que per mi ha estat sempre una referència, conflueixen tots els meus interessos”, va dir en un bon castellà. El català l’entén perfectament i està aprenent a parlar-lo. No li costarà: està casat amb una gironina.

Daniel té relació amb la nostra cultura des de fa un munt d’anys. I amb Miró, no cal dir-ho. El primer contacte amb la fundació el va tenir amb l’exposició del centenari, el 1993. Ell es trobava aleshores a Barcelona forjant els estudis del doctorat, que va dedicar a les vicissituds del patrimoni artístic durant la Guerra Civil espanyola. I, atenció, perquè aquella visita el va marcar profundament. “Vaig veure una gran exposició que, per un cantó, va ser una experiència emocionant i, per l’altre, aliment intel·lectual.”

Intel·ligència i emoció. Continguts i afectes han de conviure amb harmonia en la programació d’un museu, defensa. Quan en surt, el públic s’ha d’endur coneixements, però també la sensació d’haver viscut alguna cosa especial i única.

Daniel no parla de públic, sinó de públics, i la seva obsessió quan entri per la porta el 2 de gener serà fer un pla estratègic que atengui “tant el públic que ve com el que volem que vingui”. Amb el públic local, extremament minoritari en la gran majoria de museus de Barcelona, sap que tindrà un os dur de rosegar. Miró, diu, s’aprecia més a fora. Reconeix que molta gent no té interès per l’art perquè el veu com una entelèquia allunyada de la seva vida. “Hem de revitalitzar la imatge de Miró, un artista que pel seu pensament ens connecta amb la realitat que vivim ara.”

La clau és aquesta: arrossegar Miró al context polític, social i cultural actual. Entendre més bé el present a través de Miró. Daniel tampoc parla de Miró, sinó de Mirós. “No n’hi ha un de sol, n’hi ha molts i no a tots els coneixem bé del tot.” I com els pensa desvelar, aquests aspectes més desconeguts? Amb la complicitat de les noves generacions d’investigadors, als quals anima a furgar en els “rics” fons, arxius i magatzems del centre.

Daniel tampoc parla de visita, sinó de visites. De les visites continuades que vol que la gent faci a la institució, perquè sap que sempre hi trobarà algun estímul. “Les visites han de ser freqüents, i no per compromís sinó perquè anar-hi i tornar-hi ens fa pensar i ens fa veure les coses d’una manera nova.” Això comportarà una manera de treballar diferent, avisa: “Una exposició no s’acaba el dia de la inauguració. Les exposicions han de ser vives.” Daniel vol promoure una programació “integrada” amb una temàtica “coherent” per a totes les activitats, sigui una exposició temporal o un taller per a nens i nenes. I mai defugint l’essència mironiana, la de l’artista que “partia d’una sensibilitat hiperlocal per estar obert a tot el planeta”.

El segon moment d’intensa relació amb la fundació el va tenir el 2011 quan va participar en el comissariat de l’exposició L’escala de l’evasió. “Em vaig trobar amb un equip de grans professionals”, subratlla. Ara serà el seu equip, ja que no té cap intenció de fer venir a Barcelona ningú de la seva confiança.

Daniel ha deixat un gegant com la Tate per la “inspiradora” Miró. Ve amb ganes de treballar i de batallar per la posició de la cultura al nostre país. “Sé que la situació econòmica és difícil, però és important que tot el sector reivindiquem el paper de la cultura. La imatge de Catalunya a l’estranger seria inimaginable sense l’art i la cultura.” Més clar que l’aigua.