Coca i els arguments

És un lloc comú de la teoria literària que la millor crítica d’un llibre és un altre llibre. Sigui per honorar-lo, sigui per rebatre’l, sigui per mirar bonament de fer-ho millor. Anna Karènina seria, des d’aquesta perspectiva, la millor crítica mai escrita sobre Madame Bovary. Però quan és l’escriptor mateix, qui és invitat a meditar públicament sobre la seva obra, sobre les seves preferències estètiques, sobre els seus referents cultes i familiars, sobre els petits senyals que l’han portat a seguir una determinada opció i no una altra, l’exercici crític produeix una espècie de curtcircuit, de resultes del qual l’autor, forçat a desdoblar-se en el seu propi lector, embogeix lleugerament. Només així es comprèn que Jordi Coca, convidat dimarts a La Mercè de Girona dins les Lliçons que organitza la Càtedra de Patrimoni Literari, dediqués més d’una hora a explicar l’argument, per rigorós ordre cronològic, de tots els seus llibres, i que no hi hagués manera de treure’l d’aquest cercle viciós. Què pot dir l’escriptor sobre allò que ha escrit si no és tornant-ho a escriure? Davant un repte tan fenomenal, Jordi Coca va decidir posar-s’hi còmode, es va treure el jersei, se’l va penjar damunt les espatlles com si hagués agafat calor mentre anava de passeig i es va dedicar a enumerar els seus llibres com arbres que anés trobant pel camí, des de Mal de lluna fins a El diable i l’home just, la novel·la que més estima, va dir, junt amb Lena, de les que ha escrit.

La sensació era anguniosa, més encara pel que fet que ell mateix havia anunciat que, fascinat pel teatre de Maerterlinck i el cinema d’Antonioni, durant molt de temps va aspirar a l’obra absoluta, és a dir, al relat sense peripècia ni història, on els personatges emprenguessin un viatge (“el suport argumental mínim”) a penes perquè el lector pogués veure’ls desplaçar-se d’un punt A a un punt B i tenir una certa sensació de moviment, de temps transcorregut, encara que en l’endemig no passés ben mirat res de gaire rellevant: una conversa, un comiat, un neguit que no es concreta. Fins i tot Flaubert, va recordar, havia declarat “les ganes boges que tenia d’escriure una novel·la on no passés res”. Però sempre passa alguna cosa, subterràniament, inadvertidament, com “l’arribada lenta de la mort” als salons rutilants del teatre d’Ibsen. L’obsessió de Jordi Coca era, aparentment, no dirigir-se cap enlloc, que és un dels trets distintius de la modernitat, però en aquest quedar-se, que és la negació del destí tal com l’entenia la novel·la del segle XIX, hi ha d’haver alguna cosa, una atmosfera, un riu negre, potser això que se’n diu estil, però l’escriptor no en va parlar, de tot això, sinó que va continuar explicant, fins i tot amb gràfics a la pissarra, allò que s’entestava a dir que els seus llibres no tenien: argument. Una estratègia raríssima. De cop, però, va admetre haver-se sentit cansat de la ficció i tenir por de no estar creant una “marca de fàbrica”. Sota la pols, del 2001, en el qual narrava la seva infància i adolescència, responia al desig d’escriure “alguna cosa que fos radicalment veritat, íntima i personal” i que va convertir-se, alhora, en “un exercici catàrtic per entendre les raons profundes de l’escriptura”. Però a un narrador nat, no li digueu mai que ha entrat en el terreny de la no-ficció, que és com esmentar la corda a casa del penjat. Segons Coca, aquest nou cicle narratiu, que va reprendre a La noia del bany i tindrà continuïtat en el seu pròxim llibre, Els ulls dels homes mentiders, “presenta personatges reals en situacions inventades”. També en va avançar l’argument.