teatre
Pessebre
Per fortuna el Nadal ja ha passat, encara que alguns s'entestin a contradir el fet i empescar-se ficcions perquè l'espasme perduri. La fama d'Eduardo de Filippo ve precedida per l'èxit que va assolir al TNC, succés, de fet, que vol dir ben poca cosa. Oriol Broggi ha posat en escena Natale in casa Cupiello, una mena de comèdia costumista i familiar, enquibida als miserables anys de la postguerra, a Nàpols. Amb un esperit expressament realista i naturalista, també s'hi barreja el sainet i la farsa, per expressar la hipocresia, tradicions i supersticions més palpables.
El públic és situat a banda i banda, de manera que al mig hi veiem el pis dels Cupiello, una sala menjador empaperada amb tons ocres, dues habitacions i, seguint un passadís, es ressegueix, al fons, una cuina ben farcida. Tot és ple de mobles, fotografies, una verge amb espelmes, sabates espargides, una gibrelleta, un piano, cadires i estris que pinten l'atmosfera càlida del moviment de la vida familiar. El pis és habitat pel matrimoni, un fill gran i un oncle rellogat, la filla ja és casada i viu fora. Fa fred, aviat arribarà la nit de Nadal, manquen els preparatius i cal fer el pessebre, dèria obsessiva del patriarca que no s'assabenta de res, mentre contempla l'evidència d'un fill mimat i afaneta, una ruïna de germà i una dona que suporta tot el pes d'una consolidada decadència, però, infantil i alegre, al senyor Cupiello, el Nadal li comporta una entranyable felicitat atàvica.
L'exageració és un dels perills de la comèdia, allí on el text i la situació no arriben es força aquest acte atroç dels escarafalls i del moviment atribolat. La seriositat en la comèdia és tan necessària com fonamental per aconseguir l'efecte just; però Oriol Broggi sembla més interessat per suscitar la riallada, producte del gest enorme i de certa gratuïtat, que per buscar l'eficàcia pròpia del text. Entenc que un dels problemes és el contingut mateix, bastant curt, molt previsible i d'una gran superficialitat, on només hi ha un parell de personatges, la resta, i en són sis més, esdevenen simples comparses al servei de l'acció d'aquests. Els dos primers actes tenen ritme i són, per moments, divertits, però el tercer és d'un arrossegament impossible, llarg, lent, sentimental i pesant. Pep Cruz té exactament la mateixa capacitat per aparèixer fantàstic com per descordar-se fins al grotesc; Ramon Vila sembla lamentablement esguimbat, en un extrem; Bruno Oro ho expressa tot de la mateixa manera, amb el mateix to, la resta, afortunadament, és d'una correcció testimonial. No té dubte la insuficiència d'un gran entusiasme i ganes d'agradar que sempre són amables i d'agrair.
Si la vostra aspiració màxima en anar al teatre és esbategar les mandíbules, aleshores, en aquest espectacle hi trobareu el vostre espai pertinent, us sentireu reconfortats i amb més d'un instant per a desballestar-vos a pler; ara bé, si el que voleu és alguna cosa més, deixeu-ho estar!
