La sobrietat de l’excessiu Elton

Elton John, artista donat als excessos, va demostrar diumenge al Palau Sant Jordi que la sobrietat li prova. Va fer un concert basat en els grans èxits majoritàriament dels setanta i primers dels vuitanta, època de plomalls i sabates de plataforma. Com ja havia dit en aquells anys el seu col·lega, el lletrista Bernie Taupin: “Li cal, a la seva música, que surti en un escenari disfressat d’ànec Donald?” Diumenge va demostrar que no. Fins i tot estirant la veta de temes comercials, Elton John va oferir un concert musicalment sòlid. Va començar amb la força de The bitch is back, autoafirmació del seu cantó canalla, va continuar amb Bennie and the Jets i I guess that’s why they call it the blues, amb què va intentar demostrar que la seva veu encara està en forma, potser el seu punt més feble, però va demostrar que, tot i haver perdut la calidesa de fa uns anys, encara la conserva. Va continuar amb Take me to the pilot, curiós tema perquè, sense ser un èxit, ha estat un dels més interpretats en directe de totes les seves èpoques, potser perquè permet, des de la simplicitat, un gran joc musical que va establir el primer diàleg entre el piano d’Elton John i la guitarra de Davey Johnstone, habitual director musical de les seves gires i membre de la banda des de l’època de Madman across the water, àlbum del qual van interpretar Tiny dancer i Levon. I va ser amb aquest emblemàtic títol que el grup –després d’haver interpretat –Daniel, Looking up, A good heart i Philadelphia freedom i Want love– va oferir els seus moments de més gran intensitat musical. Amb Levon, Elton es va oferir com a músic en estat pur. El tema va deixar de ser el tema i va esdevenir essència del que és musicalment aquest veterà de 70 anys. Va encadenar amb una llarga introducció de Rocket man, que, tot i ser habitual quan interpreta aquest tema en directe, es percebia com a irrecognoscible. Sobrietat i intensitat que va ser seguida d’un petit regalet: Have mercy on the criminal del Don’t shoot me, que feia molts anys que no formava part del repertori de l’artista. Les prop de 15.000 persones que gairebé omplien el Palau Sant Jordi ja es trobaven plenament entregades al concert, un recital amb més gent de la que es podria pensar de generacions que no van conèixer l’Elton dels setanta.

Va seguir amb Goodbye yellow brick road i amb un altre tema que no havia interpretat en els concerts de la gira excepte a Paris: Sorry seems to be the hardest word. Your song, Sad songs i un homenatge al seu amic George Michael, que es va veure per pantalla quan va interpretar Don’t let the sun go down on me, tema que mai ha sonat millor que quan la van interpretar plegats.

La recta final van ser temes per agitar el públic del seu seient: I still standing, Crocodile rock, Your sister can’t twist i Saturday night. El bis, Candle in the wind, un tema que va perdre el seu encís original quan es va barrejar amb la mort de Lady Di. El però del concert és el gran mal de totes les grans estrelles que fan gira. Apostar pel preu fet i, tot i que havia de ser la gira del seu darrer disc, Wonderful crazy night, va esdevenir una gira de Diamond, el darrer disc de grans èxits del músic. Fins i tot el marxandatge hi estava relacionat.