“El ventall de suports a la cultura s’ha obert”

És que no hi té res a veure. Poques empreses posarien diners en la cultura en aquests moments sense creure-se-la. Una empresa, o una persona, perquè del que estem parlant és de societat civil, aposten per ajudar un projecte si se’l fan seu, si s’hi comprometen.

Hi ha empreses i persones que fa molt temps que estan donant suport a la cultura de manera continuada sense haver rebut cap reconeixement social, ni cultural, ni econòmic. El nostre país no té una llei de mecenatge que et permeti dir: “Ah, és clar, ho fan per desgravar.” No, no hi guanyen, ho fan per compromís, per responsabilitat, per inquietuds... Sí que és veritat que en els darrers anys ha disminuït. Amb la crisi, s’ha perdut una part important dels suports: perquè òbviament ha afectat el teixit empresarial i perquè algunes empreses han redirigit els seus fons en l’àmbit social, del medi ambient i de la recerca científica. Però el mecenatge cultural està evolucionant i està canviant. Ja no en fan només aquelles persones amb recursos que ho viuen com una aposta personal. El mecenatge és cada vegada més un fenomen compartit per la col·lectivitat i que s’ha estès en plataformes de crowdfunding que creen vincles diversos, no només econòmics, entre les persones i els projectes culturals. Hi ha gent que contribueix amb diners i n’hi ha d’altra que aporta els seus coneixements o que dona el seu temps. Costa molt més donar el temps que diners: els diners els pots recuperar; el teu temps, mai. El ventall de suports s’ha obert. Aquest nou model de mecenatge cultural va en augment.

Segons un estudi de l’Associació Espanyola de Fundraising, un 12% dels catalans fan donacions de manera regular. Als països del nord d’Europa, són gairebé un 90% dels ciutadans. Tot i que tenen uns recursos públics molt més grans que nosaltres, no creuen que l’estat tingui el monopoli de la cultura i pensen que ells també hi han de participar, que s’han d’involucrar en projectes que són d’interès general i un bé comú.

Les primeres vuit empreses que vam cridar són les que, per dir-ho d’una manera, et trobes a tot arreu. Són les que han mostrat un suport continuat a la cultura fins i tot en temps de crisi. I amb l’ajuda d’aquestes empreses tan compromeses, que s’ho creuen tant, el repte és fer pedagogia i crear un moviment que s’encomani. Els patrons tenen la missió de disseminar la nova cultura del mecenatge. Ells ho tenen molt clar, que un país és ric perquè té cultura. Cerquen l’efecte contagi. Estem contents. Aquell nucli fundacional s’ha doblat, i seguim creixent. Estem arrossegant empreses que mai havien fet cap aposta per la cultura. Quant a les aportacions col·lectives, totes les campanyes de crowdfunding que hem promogut han sigut, sense excepció, un èxit rotund. Sempre hem aconseguit el doble del que demanàvem.

Es fan dues convocatòries a l’any, de les quals s’escullen 60 projectes, una tercera part dels que es presenten. Llavors comença un procés de sis mesos de reflexió, de formació i d’assessorament que culmina amb la proposta que els fem d’agenda d’empreses, institucions o persones que pensem que poden estar interessades a donar-los suport. La nostra feina és identificar els mecenes més adequats per a cada projecte. La gran majoria arriben a un acord. Si mires la convocatòria d’aquest any, et trobaràs amb tot un festival Alternativa, el festival Flic, el Docs Barcelona, el 48h Open House... projectes molt potents però que estan en perill. Per nosaltres, aquest perfil de projectes són els primers que hem d’ajudar a consolidar.

Sí, i no només per a la cultura; per a tot l’àmbit del coneixement i l’àmbit social. Ens emmirallem, en un primer estadi, en la legislació francesa, per bé que pensem que l’espai del mecenatge hauria de ser homogeni i homologat a tot Europa. Quan tothom va a l’una, quan l’estratègia és conjunta, es crea un estat d’ànim favorable. A França, quan van aprovar la llei de mecenatge van passar de 2.000 a 44.000 empreses compromeses amb la cultura.

A fora ho saben perquè els nostres creadors hi triomfen. Tenim la base, uns creadors molt bons. Però és molta la feina que cal fer. Evidentment que hem de lluitar per recuperar el 2% dels pressupostos, que és el mínim, perquè tot i així seguiríem a la banda baixa dels països que hi destinen més. El pes econòmic del sector no es té present, però el cert és que la cultura aporta el doble que l’agricultura al PIB. Ara bé, la cultura també té una batalla per fer: ha de fer l’esforç perquè se l’entengui com una part fonamental de la construcció no només d’un país sinó d’una societat. I això vol dir que s’ha d’obrir. Si la cultura ha de ser important per a la societat vol dir que ha d’arribar a tothom, s’ha de vincular molt més a l’educació i als col·lectius que no tenen els mateixos drets culturals. Hem de ser conscients que encara hi ha una fractura cultural al nostre país. No tothom té les mateixes oportunitats. La cultura ha de veure que si té més rol social tindrà més reconeixement.