l'art de la franja
aplicació del 155
La nit més fosca de Sixena
L’operació per retirar les obres del Museu de Lleida va durar catorze hores
El dispositiu dels cossos de seguretat va ser desmesurat
Els lleidatans van sortir al carrer per defensar el seu museu
De nit, plovent i amb un desmesurat dispositiu policial. Aquest va ser el pla maquiavèl·lic per fer sortir ahir del Museu de Lleida les 44 obres originàries del monestir de Sixena. El jutge d’Osca havia autoritzat l’accés a les forces de seguretat i als tècnics del govern d’Aragó a les dotze de la nit de diumenge. “Amb violència si fes falta”, avisava el magistrat amb un to amenaçador inèdit tractant-se d’un material tan sensible com el patrimoni artístic. No va fer falta. Els professionals del museu van col·laborar en tot el que se’ls va demanar. I l’actitud ciutadana, amb el perfum persistent del referèndum de l’1-O, va ser sempre pacífica, com s’esperava.
Els Mossos d’Esquadra van ser els primers a aparèixer. No van trigar ni un minut a orquestrar el dispositiu de seguretat. Els campanars van marcar l’hora fatídica: mitjanit. A dos quarts de quatre de la matinada s’hi va incorporar la Guàrdia Civil, a la qual el jutge va donar el màxim poder per dur a terme la intervenció. La Guàrdia Urbana també va ser convocada. Invasió policial insòlita. Desenes d’efectius –en alguns moments, centenars– amb els seus imponents furgons, helicòpter inclòs, van ocupar els entorns del museu, que va quedar del tot blindat per impedir que ningú s’hi acostés. Mai 44 innocents obres d’art havien mobilitzat tants cossos policials. Mai.
Els béns de la discòrdia van marxar de Catalunya pocs minuts després de les dues del migdia, catorze hores després, i es va tancar així el prop de mig segle de repòs, cures i dignitat, sobretot dignitat, que han tingut al museu lleidatà. La nit va ser llarga. Lleida no va dormir. El malson va començar a les dotze de la nit en punt. Ni un trist minut de marge. Els Mossos ja feia estona que rondaven per la zona i la presència de tanques recollides feia presagiar que tot estava a punt de desencadenar-se. I sí, es va desencadenar ràpidament.
L’alcalde socialista Àngel Ros també va arribar al museu a mitjanit, acompanyat de quatre regidors. “Vinc a socórrer un incendi cultural.” Cares llargues. I llengües mossegades davant del munt de retrets que els polítics locals van rebre dels ciutadans. Al museu ja hi havia gent concentrada des de la tarda. Molta gent enfadada. N’hi havia que ploraven. “Això ho ha provocat vostè i el seu maleït 155.” Ros, capcot, es va plantar a l’entrada principal del museu i va enviar un missatge poc creïble: “Tinc moltes esperances que això s’acabi aturant. És una injustícia.” No en quedava ni una, i aviat ho va comprovar ell mateix amb el tracte humiliant que va rebre de la policia, que li va tancar les portes del museu als nassos. Un alcalde enganxat al mòbil fent gestions amb els seus socis de l’article 155 per poder accedir al museu, però no li ho van permetre en tota la nit. Mentrestant, era increpat pels lleidatans: “Traïdor!”
Durant la primera de les catorze hores que va durar la requisa de les obres, els únics que es van poder moure per l’interior del museu van ser el seu director, Josep Giralt; la cap de comunicació; el vigilant, i les dues persones contractades pel mateix museu per documentar gràficament tot el procés de la retirada dels objectes artístics. A la una, la policia va cridar l’equip de conservadors i diversos alts càrrecs del Departament de Cultura, esparverats amb aquell desplegament. “Era inimaginable una cosa tan bèstia”, va dir el director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Jusèp Boya.
Un cop a dins, ningú va tocar ni una sola peça fins que va arribar, dues hores i mitja després, el personal d’Aragó i de l’empresa de transport especialitzada en art, fortament escortats per una trentena de cotxes de la Guàrdia Civil. Una imatge que els lleidatans trigaran temps a oblidar, entre moltes altres que van veure durant la nit més fosca del conflicte de Sixena.
El pla del trasllat es va iniciar en aquest moment. Les caixes, fetes a mida per custodiar les 44 obres, van començar a desfilar per les instal·lacions de l’equipament a partir de les quatre de la matinada. Tota l’operació es va dur a terme des de la porta lateral del museu. De nit, d’amagat. El procés d’embalatge es va fer etern. Els tècnics catalans van tenir prohibit qualsevol comunicació amb l’exterior. Al matí, ni tan sols van aconseguir que els portessin esmorzar fins al cap de molta estona d’haver-ne demanat. Van ser moltes hores de treball intens, que van portar amb serenitat. Intens i tens, perquè el museu estava ocupat per desenes d’agents de la Guàrdia Civil, molts dels quals, “armats fins a les dents”. La relació amb els seus homòlegs aragonesos va ser “freda i distant”. Però en tot moment, professional. Des del primer dia, els responsables del museu van deixar clar que hi posarien totes les facilitats i que no caldria que la policia fes servir la força, tot i el macabre avís que havia fet el jutge. L’episodi de més tibantor es va viure quan la delegació aragonesa va descobrir que hi faltava una obra, un petit quadre d’una Immaculada, del segle XVIII, que està extraviat des de fa anys. Ara bé, sense esperar-s’ho, perquè no era una obra reclamada, es van endur un fragment de més d’un retaule d’alabastre.
Els tècnics que han cuidat el tresor de Sixena durant tant temps tenien ahir un neguit immens, el més dolorós de tots: què passarà amb la conservació d’aquestes obres, sobretot de les més fràgils, les que van ser cremades durant la Guerra Civil, quan s’instal·lin al ruïnós monestir, el gran oblidat del govern aragonès, que encara no té prevista una rehabilitació integral? Els polítics de la comunitat veïna, de la dreta a l’esquerra, han lluitat salvatgement per posseir unes peces sense abans haver-se preocupat de procurar-los una llar que les protegeixi. Els conservadors catalans van obligar la comitiva aragonesa a signar un document: a partir d’ara, tot el que puguin patir de dolent les obres és responsabilitat seva.
La munió d’efectius policials va causar un malestar profund entre els experts catalans, tant els que hi havia a dins com els que feien guàrdia a fora. Diversos directors de museus del país van passar la nit al carrer per donar suport als seus companys. Jesús Navarro, del Museu Jaume Morera de Lleida, i Carme Clusellas, del Museu d’Art de Girona, van ser incondicionals des del minut u. Nit llarga, freda i plujosa. Nit de molta tristesa. Però també de molt escalf entre la gent que estima el patrimoni.
I matí de resistència. Centenars de ciutadans es van congregar a la ronda d’Aragó per protestar i per defensar l’indefens conjunt artístic. Membres del Comitè de Defensa de la República (CDR) de les comarques de Ponent i moltíssims veïns sense afiliació a cap grup organitzat van intentar construir un mur humà per impedir la sortida de les obres. La resposta dels Mossos –no pas de la Guàrdia Civil, reclosa al museu– va liquidar l’acció en mitja hora, poc abans de les nou. De les càrregues, en van quedar alguns ferits lleus. I més indignació popular, que va persistir quan el camió carregat va agafar el camí d’Aragó. Els crits dels manifestants devien ressonar als Monegres. Abans de marxar, la Guàrdia Civil va filmar la massa enfurismada. Tindran feina per identificar-los a tots. Després d’un segon intent fallit de tallar el carrer, tota la ràbia es va concentrar en els Mossos. “No us mereixeu la senyera que porteu.”
Els béns que la Generalitat va comprar a les monges del monestir van arribar a Sixena a dos quarts de quatre de la tarda. Amb llum de dia. Arribada apoteòsica. Felicitat per haver derrotat i humiliat els catalans. Els polítics ho van celebrar amb cava. Amb cava aragonès.
Passa a la pàgina següent
Missatge optimista: “Les obres tornaran”
“Les obres tornaran.” Aquest és el missatge que la part afectada –la catalana i, especialment, la lleidatana– va voler transmetre ahir. Quan? Quan es faci justícia, subratllen. I és que el recorregut judicial no ha conclòs. Falta que el Tribunal Suprem es pronunciï. I tothom confia que aquest ens sí que donarà un veredicte favorable a la Generalitat i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), l’altre museu que també ha perdut una part de les seves col·leccions per culpa d’aquest complex litigi: 53 obres que van marxar dels magatzems del Palau Nacional l’estiu del 2016.
Ningú entén com pot ser que els tribunals d’Osca, tant el de primera instància com l’Audiència, hagin beneït una execució provisional de sentència sense tenir en compte la vulnerabilitat d’unes obres que, després d’haver viscut tants infortunis, no estan per gaires més moviments. En el cas del magistrat del jutjat de primera instància, es dona una casualitat estranya: ha activat el procés de devolució dels objectes tot i que només tenia la categoria de jutge provisional. Ahir, el dia D de l’entrega, va ser rellevat per la nova jutgessa titular, que s’ha trobat un munt de recursos pendents de resoldre, una altra situació inaudita.
El Museu de Lleida no tocarà els prestatges buits durant un temps
Nit d’imatges que han deixat una gran buidor en l’ànima de molts catalans. Ahir res expressava aquesta buidor amb tanta cruesa com els prestatges solitaris del Museu de Lleida després que fossin retirades les obres. Les set més importants de tot el conjunt. Les tres caixes sepulcrals del segle XV d’una priora i de dues monges del cenobi. Precioses. I els quatre relleus del retaule d’alabastre de Santa Anna, del segle XVI, de l’escultor Gabriel Joly. Sublims. A les reserves, els estudiosos també hi trobaran a faltar un munt de coses: per exemple, un cicle de 21 olis de temes religiosos centrats en la vida del rei David. Obres, tot sigui dit, que no tenien un valor artístic destacat. Però també han deixat buits.
Prestatges buits que el director general de Museus i Patrimoni, Jusèp Boya, va qualificar de “forats de la vergonya”. Buits que el Museu de Lleida no tindrà cap pressa per omplir. Cap. “La gent els ha de visualitzar. No per fer cap exhibició de dol, sinó perquè això ara ja forma part també de la història del museu”, va exclamar el director del centre, Josep Giralt.
Ni Giralt ni ningú del seu equip té ganes de continuar plorant. Ja han plorat prou. Ara toca girar full. El Museu de Lleida és prou fort per tirar endavant i per superar aquest trinxament malvat del seu discurs. “Tenim moltes maneres de substituir el que ens han pres”, emfasitza Giralt. Una col·lecció de més de 40.000 obres i diverses operacions en marxa per adquirir futur material. I un pintor estrella, l’emblema del museu, al qual recorreran per trobar nous estímuls: Pere Garcia de Benavarri. “Ell ens ajudarà a omplir, quan els vulguem omplir, aquests buits.”
L’aposta per aquest artista, nascut a la Franja, també demostra que el museu no pensa renunciar a la seva essència: pesi a qui pesi a Aragó, continuarà explicant la història d’un territori fronterer unit per molts llaços que es remunten a temps antics i que encara perviuen.
Nit d’imatges tristes. Però també algunes de reconfortants que fan confiar en el futur. Els treballadors del Museu de Lleida, exhausts després de catorze hores tancats a l’edifici, sense haver dormit, van sortir ahir a aplaudir les persones que s’hi havien concentrat perquè no se sentissin tan sols. La gent els va correspondre de la millor manera possible: amb tota probabilitat, a partir d’avui mateix, el Museu de Lleida serà molt més seu.
