Dino Ibáñez. DARRERE LES BAMBOLINES
‘CONSULTOR ESCÈNIC’. J.B
“Preferim la imaginació”
(eren com un reclinatori de les esglésies)
Un consultor escènic procura que una sala sigui pràctica i alhora acollidora per als intèrprets i el públic.
Molta gent pensa que la feina del consultor escènic es limita a equipar bé un escenari, però una altra tasca també important consisteix a aconseguir que el nou teatre sigui un lloc idoni per a l’ofici del teatre. On actors i espectadors s’hi trobin confortables. No és doncs una qüestió solament tècnica, fem de pont entre l’arquitecte i les necessitats espaials dels oficis de l’escena: teatre, música, dansa, circ, ….
També us preocupeu del trànsit del públic fins arribar a la sala, com és el vestíbul ideal. O l’espai des d’on accedir als lavabos.
Aquestes parts depenen més de l’arquitecte. Tot i que sí que la nostra intenció és que l’espectador se senti en un espai teatral, només d’entrar a l’edifici. Passa com al Lliure de Gràcia de Fabià Puigserver.La pujada per les escales era un instant emocionant, molt teatral.Els camerinos també són fonamentals. L’actor hi passa hores, necessita espai i confort. I comunicació ràpida fins l’escena.
La tecnologia no para d’oferir millores. Un teatre caldria remodelar-lo contínuament?
El teatre viu el mateix xuclador tecnològic de la societat. Fa poc més d’un segle que l’electricitat ho va revolucionar tot. Al segle XX van ser els aparells electrònics; avui és la informàtica. El teatre a la italiana va néixer juntament amb el descobriment de la perspectiva central a la pintura, fins arribar a mitjans segle XX, en què l’escultura irromp a l’escenari, la tridimensionalitat. Arrenca l’obsessió per la il·luminació, per crear ambients. Es passa de la llum per a veure-hi a una il·luminació notable, tant que quasi bé pren protagonisme a l’actor. Cada cop que el teatre és més fred, hi ha menys pulsació humana i més tecnologia. El teatre no pot pretendre aspirar a tots els efectes del cinema. Només que falli qualsevol cosa, desapareix tot l’efecte. Es pot representar que una mort amb molta sang o bé que hi hagi un fosc i que l’espectador s’imagini la mort. Quan fas que un actor voli, tothom busca el truc. És millor compartir la màgia de creure que aquell personatge està volant. El públic prefereix la imaginació a la tecnologia.
Va dissenyar la Sala Petita del TNC: tothom vol anar a actuar-hi.
Érem un equip format i liderat per Michael Bantjes i per mi, però també hi van jugar un paper important Lluís Cusó (avui director tècnic del TNC), Albert Toda (cap de so a TVE) i Jordi Planas (avui director de l’Escola Superior de Tècnics de les Arts de l’Espectacles, a Terrassa, depenent de l’Institut del Teatre). Sense oblidar, clar, l’arquitecte Lluís Moya, un dels millors calculistes d’estructures del nostre país. Ens van deixar les mans lliures. Els responsables de Cultura de la Generalitat ens van deixar les mans lliures. Només hi havia la caixa buida. Ens vam imaginar que tot fos transformable, de fusta, com els trens dels FGC que anaven de Terrassa a Barcelona als 80. Vam fer que les baranes de les llotges fossin inclinades.
Per què?
Perquè fos més còmode recolzar-s’hi, (eren com un reclinatori de les esglésies) però també per evitar que els tècnics que sempre hi acaben pujant a sobre no hi deixessin la Coca-Cola! També vam muntar que l’aire condicionat sortís des del terra i molt lentament. Els actors no el senten. La gent se sent confortable des dels peus. Ara, quasi vint anys després d’inaugurar-la, veiem que ha estat un espai teatral molt acceptat per tothom, no solament pel públic, sinó també pels actors. Aquesta és la millor gratificació.No passa el mateix amb la Sala Gran, l’arquitecte Bofill es va fer un embolic barrejant la idea d’un teatre grec, d’aire lliure, i d’una sala a la italiana. La gran grada circular resulta democràtica, social, però l’acústica en general i les visuals dels laterals, són caòtics. Quan vàrem esser contractats per assessorar-los, ja era massa tard, el nyap ja estava fet. Solament vàrem poder resoldre les pintes i la motorització de les barres d’aquells mastodòntic escenari.
És molt crític amb el TNC.
Un teatre nacional ha de diferenciar el propi dels altres. Sempre m’havia preguntat per què Catalunya, amb tantes companyies capdavanteres (Els joglars, Comediants, Dagoll Dagom, Fura dels Baus, La Cubana...), tenia teatres tant mal fets. Vaig entendre que era perquè els arquitectes no en sabien i no hi havia clients amb criteri. Havien desaparegut els productors de les sales!
El millor d’una sala és que hi habiti una companyia?
Sens dubte, és l’ideal. Tenim exemples pròxims, com el de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya. O el de Dagoll Dagom i El Tricicle, al Victòria, entre d’altres. És millor, perquè saben el que volen, el que necessiten.
Explicaven l’equip del Tamayo i Tano Astiaso que van convèncer el Lliure per habilitar un muntacàrregues que reduís el temps de trasllat de focus dels tècnics.
Segur, els meus col·legues madrilenys són molt bons consultors. Compartim les contradiccions del nostre ofici: per als arquitectes i polítics, som teatreros, mentre que per als actors, som enginyers. Sovint, durant l’inacabable procés de fer un teatre, tenim la sensació que els únics que volem fer un teatre som nosaltres; als altres, constructors, polítics, arquitectes o enginyers, els preocupen més altres qüestions: el pressupost, la data d’inauguració, o els detalls constructius.
