Ben blanc

Un homenatge a Hitchcock amb molta estima, però d’estar per casa. És el millor format per convertir aquell cinema d’intriga en teatre d’humor ben blanc. Mònica Pérez s’ha inventat un giny que permet fer patir els protagonistes en situacions tant poca-soltes com còmiques. És una peça que no pretén més que entretenir. I això ho fa, fins i tot, aixecant sorolloses riallades en algunes de les seves boutades. El públic es distreu veient com van assajant, escena a escena, amb els mínims elements possibles. I és la màgia del cinema (i dels croma) el que fa la resta. Té mèrit que s’atreveixin a repetir tots els quadres (evidentment, molt més resumits) del dia de l’enregistrament. I venen ganes de veure com s’ha resolt el muntatge.

Qui sigui especialista de la filmografia hi trobarà contínues picades d’ullet (des de La soga, que també va tenir versió teatral, a 39 esglaons, Con la muerte en los talones i Els ocells que la Agrupación Señor Serrano van entaforar en el seu Birdie). Qui no hi sigui, podrà gaudir-ne igualment. A McGuffin hi ha humor de patacada i una intriga molt senzilleta. És la clau per poder riure del patiment dels dos que miren d’afrontar un desafiament amb la il·lusió dels motivadíssims primerencs. La primera direcció escènica de Carlos Latre garanteix molt de ritme. Es pot fer un film sense pressupost com pretenen els protagonistes si la imaginació fa màgia darrere una càmera.