Cultura

televisió seriada

Lluís Llort

Roben un camió de xirimoies

Les sèries més vistes solen ser les del gènere policíac, el ‘thriller’ i les trames d’advocats

Gràcies (o per culpa de) a les plataformes digitals que et porten una extensa videoteca a casa, molta gent està enganxada a les sèries. També perquè en els darrers vint anys la qualitat de les produccions ha augmentat molt. Però les sèries ja van viure un moment dolç fa uns 40 anys (encara en blanc i negre a la majoria de les llars d’aquí), com ho demostra que se’ls pogués dedicar cançons, com va fer l’humorista Pepe da Rosa el 1976 a Los cuatro detectives, que comença així: “Roban un camión de chirimoyas, aquí el teniente Kojak...” I Kojak era Telly Savallas, un detectiu calb sempre amb un xupa-xups, com Cruyff. Un costum que va generar un xupa-xups amb el seu nom.

Els altres tres detectius de la cançó són Colombo (Peter Falk, un àngel pel cel de Berlín, segons Wim Wenders), McCloud (Dennis Weaver, ecologista i activista contra la fam) i Banaceck (George Peppard, fumador empedreït que havia fet el cim artístic a Desdejuni a Tiffany’s, al costat d’Audrey Hepburn, i després va anar baixant de nivell fins a arribar a El equipo A).

Des dels primers anys cinquanta i fins al present hi ha una àmplia gamma de ficcions policíaques. Als setanta-vuitanta: Get Christie Love!, en què Teresa Graves interpretava una policia molt black power; Baretta, en què Robert Blake, recordat per A sang freda, era un detectiu que es disfressava com un Mortadel·lo amb aspecte de Brian Johnson, cantant d’AC/DC; Cannon, interpretat pel bigotut i panxut William Conrad, que era el narrador d’El fugitivo; Los Ángeles de Charlie, amb canvis d’actrius i, fa pocs anys, versions en cinema, si bé, entre les originals, en destacava Farrah Fawcett, un veritable sex symbol de l’època; Starsky & Hutch, una de les més famoses quan les parelles de policies dispars no havien estat tan explotades, amb David Soul, que va fer alguna incursió en la música (Silver Lady) i Paul Michael Glaser, que ja havia sortit a Kojak i Las calles de San Francisco i, fa poc, a Ray Donovan, una sèrie que recull i enriqueix la tradició de les famílies complexes; Las calles de San Francisco que ara citàvem, amb el nas de patata Karl Malden, que va col·laborar en grans films d’Elia Kazan, i un jove Michael Douglas, abans de ser addicte al sexe; Hawaii 5.0, recuperada i actualitzada fa uns anys i, si bé la majoria d’aquestes sèries tenien una banda sonora comercial, potser la d’aquesta és de les que molta gent (de l’època) serà capaç de cantar de memòria; McMillan y esposa, que com moltes d’aquestes sèries tenia components humorístics i estava protagonitzada per Rock Hudson, ja molt famós, i Susan Saint James, que va tenir un paperet a la primera temporada d’Ironside; Se ha escrito un crimen, amb Angela Lansbury, recordada per La bruja novata i pels gags que li dedicaven a Muchachada Nui...

Abans dels setanta ja hi havia sèries policíaques i d’advocats (Jaume Vidal en cita algunes a les pàgines 4 i 5), tot i que aquí no van fer tant forat com les fins ara citades. En la cuerda floja (Tightrope), del 1959, amb tons de cinema negre; la dedicada al detectiu Mike Hammer, de l’estil hard boiled de Philip Marlowe i Sam Spade, que va començar el 1958 (fins al 1960) i després va tenir tres tandes més als vuitanta, protagonitzades per Stacy Keach, alcaid de Prison Break; Dragnet, de la policia de Los Angeles, que va començar el 1951... I no ens deixem Mannix, del 1960, una altra de les sèries mítiques de detectius més violents que llestos, però amb carisma.

N’hi havia algunes amb una trama de fons, com El fugitivo i Kung-Fu, però la majoria eren episòdiques i procedimentals: plantejament, nus, desenllaç i, la setmana vinent, un altre cas. Les grans sèries actuals tendeixen a desenvolupar les trames al llarg de cada temporada o de la sèrie sencera. La mostra serien obres mestres com The Sopranos (cada dia enyoro Tony Soprano i, encara més, James Gandolfini) i The Wire, en què David Simon juga amb els límits entre realitat i ficció. Altres encara més recents, com l’estètica Peaky Blinders i la germana petita dels Sopranos, Ray Donovan, i les minisèries Fargo i True Detective, fins i tot altres de sobrevalorades, com Breaking Bad.

Repetint les velles fórmules

Ara, però, continua havent-n’hi d’episòdiques, que comencen i acaben, però tal com ha millorat aquesta indústria, resulten menors: CSI, Castle, Bones, El mentalista, Monk, The Blacklist... Aquestes, i moltes altres (no pretenc ser exhaustiu), es limiten a mantenir les fórmules que està demostrat que funcionen per a un sector ampli dels teleespectadors i poc més.

La falta d’espai m’impedeix parlar de sèries no anglosaxones: catalanes (KMM), franceses (Julie Lescaut), danesa-sueca (El puente); de les d’espionatge (Homeland), de psicòpates (Dexter), de sex symbol masculí: Magnum, que quan la van estrenar a TV3 la promoció deia: “Ara sabràs amb qui somia la dona de Robert Redford”: Tom Selleck. Algunes encara tenen algun atractiu, però la majoria grinyolen si apliquem els paràmetres de gustos actuals. Un repte: mireu un episodi (qualsevol, són idèntics) de Colombo i cronometreu quant trigueu a badallar. Tota sèrie passada no va ser millor, però tot té un origen que cal agrair. I un final, com aquest article.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona