Cultura

Polèmica per l'art de la franja

“A Aragó no van voler saber res de Sixena”

Jordi Bonet, el director general de Patrimoni que va tancar el tracte amb les monges, detalla tots els passos legals que va fer per comprar les obres

“Les monges em van explicar que gent del poble va ser la que va calar foc al monestir”
“Nosaltres no vam anar a buscar les obres a Sixena; les obres ja eren a Catalunya!”

“No tenim diners per a Sixena.” Aquesta va ser la resposta que va rebre Jordi Bonet (Barcelona, 1929), el primer director general de Patrimoni de la Generalitat, d’un polític aragonès, a principi dels anys vuitanta, quan la comunitat de monges del monestir el buscaven, millor dit el perseguien, per vendre-li el seu fons d’obres. Bonet, que fins ara no havia parlat del cas Sixena, tampoc en el judici per la polèmica titularitat dels béns, té el cap ben clar, als seus 92 anys, i el cor trencat pels dramàtics esdeveniments dels últims temps. “Allà hi ha una gent que ha jugat brut: el que volen és aprofitar-se de l’esforç que han fet uns altres”, exclama.

Cap clar i consciència tranquil·la. “Vaig fer totes les gestions que requeria aquella operació”, remarca. I una de les que Aragó sempre ha negat que s’hagués fet: avisar-los. “Els hi vaig dir: «Escolteu, que això que ens ofereixen és de casa vostra...» Si és veritat o no, no ho sé, però em van dir que no hi podien fer res.” No tenien diners, li van etzibar en una trucada telefònica que van ventilar ràpidament. “La conclusió que en vaig treure és que no en volien saber res”, precisa Bonet.

Bonet va accedir a la recentment estrenada direcció general de Patrimoni el 1981 i dos anys després va tancar l’acord amb les monges per la compra de 44 obres per deu milions de pessetes. Són les 44 obres que la setmana passada van ser retirades per ordre judicial, i amb un desplegament policial mai vist, del Museu de Lleida. “Deu milions de pessetes no era cap quantitat desorbitada. Els vam donar exactament el que ens en van demanar, no vam regatejar ni una pesseta. Si bé és cert que en el lot hi entraven peces insignificants, també n’hi havia de rellevants. No, no eren qualsevol cosa.” Aquestes són les que s’exposaven al museu lleidatà, que encara avui manté les lleixes buides en senyal de dol.

“Senyora Bonet, ha de convèncer el seu marit perquè ens compri les obres. Ho necessitem!”. Les monges van moure cel i terra per vendre les obres a la Generalitat. Bonet era un home molt ocupat intentant fixar els fonaments d’un departament de nova creació als albors de la democràcia. Però les religioses tenien pressa i anaven a veure sovint la seva esposa perquè els donés un cop de mà per accelerar el tema. La família Bonet és de profundes conviccions catòliques i amb el llenguatge de la fe la relació amb les monges va ser fluida. “És curiós com van arribar a pressionar la meva dona perquè influís en mi...”

Bonet no té cap recança a reconèixer que, valor de les obres al marge, va sentir una certa compassió per aquelles “bones dones”. Eren de tracte afable, diu. I tenien una urgència: s’estaven construint un nou convent a Valldoreix i no el podien pagar. Les monges van marxar del monestir de Sixena a principi dels setanta i es van incardinar amb l’ordre santjoanista de Barcelona. Eren velletes i ja no podien continuar vivint en un monument que els queia a sobre. Amb Bonet van mantenir llargues converses sobre el tràgic incendi que va cremar les pedres i molts dels tresors artístics del cenobi el 1936. “És clar que en vam parlar. Conec bé la zona perquè el meu sogre n’era, soc arquitecte, un apassionat de la història i una persona sensible amb la destrucció patrimonial durant la Guerra Civil. El meu pare es va jugar la vida per salvar monuments... Les monges de Sixena em van explicar que hi va calar foc gent del poble, i tampoc em va sorprendre perquè pràcticament sempre va anar així. A gairebé tot arreu, les destrosses les van fer persones del lloc.”

“És clar que em van fer pena i les vaig voler ajudar. Potser van encomanar un convent massa gran, sí, però jo les vaig entendre: volien un edifici important perquè venien d’un lloc que n’era”.

Bonet no va tenir mai la impressió que estava fent res il·legal. “Me’n vaig ben preocupar que hi hagués un document de tot.” I va aconseguir el més transcendental de tots: el del Vaticà, que els autoritzava l’operació. “El paper ho deia ben clar: el permís per comprar el donaven a la Generalitat.” Però és que a més Bonet es va moure també per un sentit de la responsabilitat. “M’hi vaig sentir moralment obligat. Sixena formava part de l’històric Bisbat de Lleida, que és anterior a les comunitats autònomes. Com no havíem de considerar-ho patrimoni nostre? El monestir no depenia ni d’Osca, ni de Saragossa. El més normal és que les obres anessin a Lleida.”

Els mals van venir després amb la segregació de la diòcesi. “Els que ho van instigar ho van fer per fer la punyeta a Catalunya, i no em facis dir coses més grosses”, subratlla Bonet, un home d’església.

Hi ha molts altres aspectes de l’actual conflicte que el fan sentir ben tranquil amb la manera com va actuar. “Nosaltres no vam anar a buscar les obres a Sixena; les obres ja eren aquí! Si no totes, pràcticament totes. Això és molt important. Quan les monges van abandonar el monestir, s’ho van endur tot i ho van desar aquí.” Des de principi dels setanta que les obres, com bé diu Bonet, eren a Catalunya. “Quan sento que ens acusen de lladres, m’encenc. Són uns mentiders.”

Ell va ser qui va desencallar la primera compra a l’engròs amb les monges, amb el vistiplau del conseller Max Cahner –que no hi va intervenir per res–, però ja no va tenir res a veure amb les altres dues operacions que es van fer als anys noranta fins a arribar als 97 objectes que Aragó ha reclamat. Va deixar el càrrec el 1984, per poc després assumir el seu gran repte professional: la continuació de les obres de la Sagrada Família de Gaudí. “Jo a les monges no les vaig tornar a veure mai més, quan vaig marxar de la Generalitat.”

Jusèp Boya: “Ens van arrabassar els objectes, però no la dignitat”

M.P

El Punt Avui ha citat Jordi Bonet al Palau Moja, la compra i la restauració del qual, de gran complexitat, va impulsar durant els primers intensos anys vuitanta. En aquest edifici barceloní tan singular hi ha les oficines de la direcció general de Patrimoni, actualment comandada per Jusèp Boya, amb qui aquest mitjà també ha volgut parlar per abordar les interioritats del litigi de Sixena i, sobretot, per saber com va viure la marxa de les obres del Museu de Lleida dilluns de la setmana passada. Bonet, l’home que les va adquirir amb entusiasme; Boya, l’home que les ha vist sortir amb impotència. Junts han fet possible aquest reportatge.

“Vaig viure els fets del dia 11 amb un sentiment de tristesa i desolació infinit. Però alhora conscient que era una agressió a Catalunya. Davant d’això, l’únic que vam fer els tècnics catalans va ser mantenir la dignitat del país. Tots els que érem dins del museu teníem clar que ens podien arrabassar els objectes, però no la dignitat”, explica Boya, que insisteix en aquest detall sinistre: no va ser fàcil veure “70 policies amb metralletes dins d’un espai de cultura”.

“També tinc el sentiment que el tema no està acabat. Molts juristes que han analitzat la sentència hi veuen elements absolutament esgarrifosos i matussers. Per això estic convençut que en el veredicte definitiu del Tribunal Suprem moltes d’aquestes coses s’acabaran reconsiderant”, insisteix el director general de Patrimoni.

Boya, com a home de patrimoni, sent “pena” pel menysteniment del rol protector dels museus en tot aquest afer. “Si la Generalitat no hagués comprat aquestes peces, amb força probabilitat ja estarien perdudes i dispersades i avui no hi haurà cas Sixena.” De fet, hi ha una part del conjunt que les monges, a través de personatges estranys, van vendre a privats i no se sap on són. Hi ha encara mil coses que s’ignoren del cas Sixena però costarà esbrinar-les perquè totes les monges són mortes.

Un monestir atrotinat

Ara mateix la preocupació principal de Boya i de Bonet són les condicions amb les quals es tractaran els disputats béns a Aragó. “El monestir no reuneix les condicions ni de conservació, ni de seguretat, ni d’accessibilitat. És evident que ens fa patir i que fa patir tècnics, museòlegs i conservadors d’arreu, aragonesos inclosos”, raona Boya.

Boya té memòria. Diversos consellers catalans han buscat l’acord amb Aragó. L’últim, Santi Vila. Boya va ser qui va brodar una proposta de creació d’una bossa d’obres “d’un cantó i de l’altre” per gestar exposicions itinerants. “Sempre hem dit que, si no es discutia la titularitat, Catalunya podia ser molt generosa amb els seus veïns. I no únicament amb els béns de Sixena, sinó amb moltes altres obres d’art aragonès que no estan qüestionades judicialment.”

I en alguns casos fins i tot de més categoria artística. Boya recorda la cara que van fer els tècnics aragonesos dilluns passat quan van veure de prop determinades peces, “per exemple les escultures d’alabastre que van ser cremades durant la guerra i que mai no es podran ni restaurar ni exposar. Els tresors de Sixena només existeixen en la mentalitat dels qui busquen tresors, que no és la mentalitat de la gent del patrimoni”.

Dolgut, però ferm, va voler llançar un missatge a la comitiva aragonesa la mateixa nit que es van endur les obres de Lleida. Els va ensenyar la cadira de la priora, “símbol del monestir”, un obsequi de les monges al bisbe, per advertir-los que “mai” podran posseir-la. “S’hi posin com s’hi posin, la memòria de Sixena no es desfarà al Museu de Lleida.”

“El cas Sixena ens empobreix a tots, a Aragó també”, conclouen els dos protagonistes d’aquesta història de final incert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Miquel Barceló planteja cobrir de fang el Palau de la Música per convertir-lo en una cova

Philip Glass, Josep Maria Guix, David Lang i Juan Diego Flórez protagonitzaran la temporada 2018-2019

 

Noces d’or i jazz

BARCELONA
 

Al juny, Temps d’Art

Girona
 

Mirar sota l’estora

barcelona
 

Un festival cívic i solidari

girona
 
BUIA REIXACH
DIRECTORA MUSICAL DEL TERCER ‘CANTEM JUNTS’ QUE FAN 800 NENS DE SIS ESCOLES D’OSONA

“Està bé que pobles petits fem coses grans i no quedem tancats”

SANT JULIÀ DE VILATORTA
 

L’infern és a Guatemala

Barcelona
 

L’esmorzar literari de Sant Jordi, a La Mercè

Girona
 
FINA ANGLÈS
FILÒLOGA I ESCRIPTORA

“Els llibres que recordarem són els que ens han dit alguna cosa”

tarragona