Una Anna Karenina en cos i ànima
Comptades vegades es dona el cas que un ballet excel·leixi en els ballarins, la posada en escena, el vestuari, la coreografia, la música... Doncs bé, l’Anna Karenina de l’Eifman Ballet ho té tot, fins i tot l’orquestra en directe, tot un luxe avui dia. La companyia de Sant Petersburg, que debutava al Gran Teatre del Liceu amb aquest títol tan poc programat, va proposar una adaptació del clàssic de Tolstoi de caire psicològic amb un final molt ben resolt a nivell de la dramatúrgia. Segurament el puntal de l’espectacle és la ballarina Maria Abashova, que va donar vida a una dona apassionada, expressiva, desesperada per moments, una Karenina en cos i ànima que va ser ovacionada pel públic.
El comte Vronsky no va quedar pas eclipsat, i Oleg Gabyshev va estar a l’altura de la seva partenaire, i va brodar un personatge testosterònic per moments, i en d’altres dolç i enamorat. La coreografia d’Eifman alterna neoclàssic i contemporani en una mesura justa i gens forçada que requereix al ballarí uns grans salts acabats a terra, d’una execució gairebé miraculosa. Pel que fa a Abashova, ballarina total, s’ha de llançar en diverses ocasions als braços del seu amant i per moments sembla que gairebé vola. Al marge dels vertiginosos passos a dos, violents amb Karenin (un impecable Oleg Markov) i apassionats amb Vronsky, un altre dels èxits d’aquesta producció del 2005 són els números del cos de ball. Són estèticament precioses les escenes dels balls de saló amb un vestuari realment espectacular.
Ras i curt, la companyia de Boris Eifman, gat vell de l’escola russa, deixa ben amunt l’ensenya de la dansa al Gran Teatre del Liceu i fa replantejar la qualitat d’altres companyies russes que visiten els teatres de Barcelona amb els eterns El llac dels cignes o El Trencanous...
