Tres delicats regals del 2017

En el moment de fer balanç d’aquelles petites coses que ens ha dut el 2017 i que ens han ajudat a arribar a ser una mica més feliços, m’agradaria parlar de tres propostes fràgils, fetes al nostre país, que han tingut el valor de rebutjar tota grandiloqüència per arribar a assolir una estranya plenitud. Quan penso en el cinema que he vist aquest 2017, no puc deixar de pensar en Estiu 1993, de Carla Simon, que ha demostrat que la sinceritat i la passió poden ser una arma veritablement perillosa. Dissenyada a partir de l’experiència personal i dels records difosos d’una memòria, Carla Simon ens porta al cor d’un temps –el 1992, l’any del postolimpisme– per mostrar-nos allò que queda dempeus del paradís perdut de la infantesa. Estiu 1993 és una pel·lícula realitzada en un estat de gràcia especial, que sap captar la llum de l’estiu, els somriures de dues nenes mentre juguen per transitar contínuament per aquesta estranya barreja que separa la ficció de la realitat i capturar la representació d’un món i les petites improvisacions que ajuden que allò versemblant esdevingui veritat.

No tan lluny del cinema es troba una altra joia delicada signada per Àlex Rigola, Vania, estrenada a Temporada Alta el mes de novembre passat. El contacte amb el cinema té a veure amb Vania on 42 street, el document filmat per Louis Malle  a partir del workshop que Wallance Shawn i André Gregory varen dur a terme al New Amsterdam Theater de Nova York. El seu repte era el de depurar i entendre millor l’univers que emergia a Oncle Vanya. Rigola sembla adoptar la idea per preguntar-se com trobar l’essència de Txékhov a partir d’un teatre depurat on sigui possible veure com esclaten tots els sentiments. Les històries d’amor, desamor, de frustració, de pèrdua, d’incertesa i, sobretot, el sentiment etern de com atrapar el nostre present i admetre les seves pulsacions esclaten amb una força inusual, com si fos un miracle. Vania es representa davant de 60 persones tancades al Heartbreak Hotel –una caixa escènica que Rigola ja havia utilitzat a Who is me. Pasolini– per viure el teatre com a experiència de proximitat. Els actors parlen baix, a vegades només xiuxiuegen, altres ploren. Només quatre actors –Sònia, Vania, Elena i Astrov– poden arribar a sintetitzar tota la tristesa existencial del millor Txékhov. Tot flueix de manera admirable, mentre assistim a allò que amb tan d’encert Josep Maria Fonalleras ha definit com la cirurgia de la desolació.

Finalment, m’agradaria desplaçar-me cap al terreny de la música per reivindicar la veu de Maria Arnal i la guitarra de Marcel Bagès. El seu primer disc és titula 45 cerebros y 1 corazón. El títol fa referència a una fossa comuna de la Guerra Civil i marca el to d’una poètica especial marcada pel compromís polític i el desig d’entendre la cançó no tant com una reivindicació sinó com un espai de memòria i afirmació. Tant en el disc com en els seus esplèndids concerts en directe, s’imposa un desig d’experimentació que no deixa indiferent ningú. No hi ha cap desig de manierisme, ni cap afany d’enlluernar, ni cap impostura. Només hi ha la intensitat del treball ben fet. En aparença, en la música de Maria Arnal i Marcel Bagès tot sembla molt senzill, però de mica en mica la veu s’imposa i els acords de la guitarra s’imposen també. La seva versió de la cançó A la vida, d’Ovidi Montllor, ha estat el millor regal musical que hem tingut aquest any 2017. Sembla insignificant però és immens. Cada cop que sento la seva versió em provoca esgarrifança i m’ajuda a aferrar-me amb molta més força al goig per la vida.