Cultura

Més enllà dels quatre vints

El vol de la gavina

Aquest 2018 farà 100 anys que Frederic Sirés i Puig va anar a Cuba, font d’inspiració de la seva obra mestra: ‘La gavina’

A la primavera es commemorarà el que seria el seu 120è aniversari. Sirés és considerat un dels millors músics i compositors de casa nostra

Frederic Sirés, persona senzilla i humil que no donava importància al que escrivia El 1918 Sirés marxava a Cuba, i a Santoña naixia un dels millors compositors d’havaneres, Ortega Monasterio

Tal com es pot trobar anotat en els padrons municipals de la vila de Begur, la família Sirés Puig queda reflectida com una família de músics, atès que, dels quatre membres, tres així hi consten: el pare, Josep Sirés i Carreras, i els seus fills Josep Maria i en Frederic.

Per fer-ne cinc cèntims, val a dir que el pare era un taper begurenc dotat d’una gran vocació per la música que, malgrat la manca d’estudis en aquest apartat, havia creat sons musicals amb una flauta de canya que ell mateix s’havia construït. Més endavant va ser un sergent de carrabiners qui li va ensenyar a tocar una flauta de veritat. Això el va predisposar i facilitar una base musical per aprofundir més en el coneixement dels instruments. I així va ser que va aprendre a tocar el violí i el clarinet. De mica en mica el prestigi local en el camp musical de Josep Sirés anava creixent fins al punt que es va convertir en el director de la banda musical de Begur. Sembla ser, segons consta d’alguns testimonis, que Josep Sirés es va convertir en un personatge imprescindible amenitzant les festes de la vila.

Salvador Raurich i Ferriol –Londres, 1869 - Barcelona, 1945, resident molts anys a Begur– va ser un músic que va escriure sardanes, música de cambra, peces per a orgue i sarsueles i també va ser un important astrònom català, un dels fundadors de la Societat Astronòmica de Barcelona. Ell explicava: “Quan venia de vacances a Begur passava llargues estones al piano amb Josep Sirés. Li feia escoltar i sentir grans obres musicals que ell comprenia immediatament. Aleshores vaig entendre que si ell hagués estat cultivat, n’hauria sortit un gran músic.” Posteriorment, la influència d’un excel·lent músic figuerenc, Albert Cotó i Fita –Figueres, 1852 - Barcelona, 1906–, que va ser intèrpret de piano, director d’orquestra, professor de música i compositor, especialment de sarsueles, el va ajudar a perfeccionar el seu esperit creatiu, que, segons els fets, sembla que el va heretar el seu fill Frederic.

I així, de fet, comencen els precedents musicals del protagonista d’aquest reportatge: Frederic Sirés i Puig, ja que aquest sentiment per la música del seu pare va ser clau perquè ell i el seu germà tinguessin una formació musical acurada i a més a més, a en Frederic, li va permetre desenvolupar la seva creativitat en el paper pautat del pentagrama tal com anirem veient en el que va ser la seva trajectòria en el camp musical. Una trajectòria que, encara que modesta, humil i senzilla, va ser plena de qualitat. La prova la tenim en el llegat musical.

A partir de la seva experiència a Cuba aquest any es commemorarà el centenari (1918-2018) de la seva anada a l’illa caribenya. I, encara que va ser de curta durada, va ser la font d’inspiració perquè anys més tard posés en solfa la seva gran obra tocada i admirada arreu del món: La gavina.

1918: l’indià Frederic Sirés i Puig

Es parla dels americanos o indians quan es fa referència als catalans que van emigrar a les Antilles a fer fortuna o moguts per l’esperit aventurer. Amb tot, malgrat també ser considerat un indià, en anar a Cuba, no sembla pas que fos així en el cas del nostre protagonista. I és que hi ha dues versions. Totes dues relacionades amb la indústria surotapera (no he trobat cap referència oral o escrita que n’argumenti d’altra). Una és que Sirés va marxar perquè en aquella època treballava en una fàbrica de suro molt important de Begur (l’empresa Forgas, que en la dècada de 1880 va arribar a tenir 25 fàbriques o tallers de taps, amb més de quatre-cents treballadors.) El cas és que, segons aquesta primera versió, els directius de l’empresa haurien proposat a Sirés traslladar-se a l’Havana per representar els interessos de la fàbrica Forgas. I com a segona versió, que també pot resultar creïble sobretot tenint en compte on va acabar treballant l’autor de La gavina, va marxar a Cuba perquè des de 1916 la indústria surotapera vivia una forta crisi i per aquesta raó hauria decidit anar-se’n la primeria de 1918, després de demanar permís als seus pares. Cosa impensable avui en dia, que a 20 anys es demani permís als pares. Però bé, era una altra època i, sobretot, Frederic Sirés era Frederic Sirés. Doncs bé, Sirés, n’hi ha constància escrita, resulta que a l’Havana va treballar al despatx d’una fàbrica que elaborava “los más famosos chocolates, galletas, dulces confituras y caramelos” anomenada La Estrella (Compañía Manufacturera Nacional) i que diverses generacions cubanes, sobretot de la seua capital, amb gran admiració la qualificaven com “el palacio de las ilusiones de su niñez”. Estava situada al Cerro, un raval de l’Havana. I, en la seva especialitat, era la fàbrica més gran de l’illa, amb 480 treballadors.

En estar al despatx, i sembla ser que era un dels encarregats de fer les factures de l’empresa, tenia al seu abast diferents màquines d’escriure tal com havia explicat per carta a familiars i amics seus de Begur. Era un temps d’intercanvi continuat de notícies i informacions socials i familiars, tenint en compte la distància, que permetia les anades i tornades de la correspondència. Sobretot sabent que en aquella època, en vaixell, es tardava un mes per anar de Barcelona a l’Havana, i a l’inrevés.

Sirés, ordenat i polit com era, sempre es recordava de felicitar els seus familiars més propers o els amics. I solia felicitar-los en vers i fent palès la seva part més poètica. Però, d’altra banda, no en tenia prou de posar negre sobre blanc els seus versos en la correspondència, i així va ser que quan feia set mesos que hi era (el 10 de novembre) la revista Vida Catalana de l’Havana li va publicar un poema que havia escrit dedicat al seu poble natal: L’enyor de l’emigrant. El poema que queda transcrit en la peça de fons groguenc d’aquesta mateixa plana. Era un dels primers símptomes de melangia d’aquell jove que treballava en una fàbrica de xocolata i mirava d’estalviar tant com podia però sempre tenint el cor a Begur. I el mateix li va passar quan va tornar al seu poble després de la seva estada a l’Havana, tenint en compte la seva obra mestra, La gavina, uns textos inspirats (o dedicats) en una cubanita que va deixar allà a Cuba. D’acord al perfil conegut de Sirés, podria haver estat un amor platònic, d’aquells idealitzats o impossibles o que formen part del romanticisme però es queden en l’anonimat sense haver-se manifestat mai a l’altra persona?

Però tornem una mica enrere, quan tot just devia fer un mes o dos que era a l’Havana, el 20 de maig d’aquell 1918, explicava a un dels seus amics –sembla ser que escrit en llengua castellana, encara que el text que figura en l’original d’alguna transcripció oral reproduïda en algun dels arxius de Begur o Palafrugell és en català fins que el tros final hi queda respectat (?) el castellà tal com es pot veure en l’últim paràgraf–: “Aviat es representarà l’òpera Las golondrinas, d’Usandizaga, i aniré a veure-la. Em vaig emportar el violí i el torno a tocar. Si volgués, tindria molts contractes, però els refuso tots. Només el toco per amor a l’art i res més. No puedo escribiros en catalán como seria mi deseo porque hay censura y antes que exponerme a que se pierda la carta prefiero escribiros en este idioma. ¿No te parece?...”, li acabava dient a l’amic.

Tot plegat fa pensar que Sirés no acabava de trobar-se prou a gust lluny de ca seua i semblava quedar llunyana la il·lusió d’aquell jove de 20 anys acabats de fer quan va agafar la maleta i se’n va anar a Cuba. Potser, per això, aprofitant que el clima càlid i humit de l’Havana no li provava (Sirés tenia problemes d’asma), quan sembla ser que va tenir 500 duros estalviats, va tornar a ca seua, a Begur, al carrer Sant Pere, número 5, 6 o 8, segons consta en els padrons municipals conservats a l’Arxiu de Begur, referits als anys de 1920 a 1936, fins que en casar-se va anar a viure a Palafrugell, on hi havia trobat feina tan bon punt va tornar de Cuba. Per cert, en l’edició del 13 de juny de 1936, a la plana 2 del setmanari palafrugellenc Baix Empordà, col·lecció conservada a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, s’hi anuncien tres casaments. Un d’aquests, el de Frederic Sirés: “Pròximes noces. Dilluns, dia 15 del corrent, se celebrarà l’enllaç matrimonial del nostre amic Frederic Sirés Puig, competent director de l’orquestra La Principal, amb la gentil senyoreta Joana Viñals Doménech. La cerimònia de l’enllaç tindrà lloc a Begur.” Després del casament, la família que acabaven de formar Frederic Sirés i Joana Viñals va anar a viure a Palafrugell, lloc on, a més de treballar de comptable en una fàbrica de suro, tocava amb la cobla orquestra La Principal de Palafrugell. Formació en la qual havia entrat l’any 1933. S’hi va estar fins a primers de 1940, quan, amb altres músics de Palafrugell i rodalia, va fundar entre 1942 i 1943 la cobla orquestra Primavera, que es va dissoldre el març de 1962.

De llavors fins a la seva mort, musicalment Sirés només es va dedicar a impartir classes de música i col·laborar, sent sempre el pal de paller musical, en revistes o festivals benèfics o tocant el piano en la representació dels Pastorets de Palafrugell, per exemple. Val a destacar, però, en un repàs breu, que Sirés quan només tenia 16 anys va ser director de la coral La Cigala Begurenca i posteriorment, tornat ja de Cuba, ho va ser de La Taponera, de Palafrugell, i que va compondre un munt de sardanes d’entre les quals destaquen Xispa i Cala Fondo. A Palafrugell, actualment, una coral porta el seu nom, la Mestre Sirés, així com també un esbart, l’Esbart Mestre Sirés. I recordar, sobretot, que Frederic Sirés i Puig va ser qui l’any 1966 va posar en solfa la música de les havaneres tal com es cantaven a Calella, a partir del que li cantava l’Ernest Morató. Va ser pel llibre Calella de Palafrugell i les havaneres. I, juntament amb els cantaires Carles Mir i Josep Xicoira, com a Grup Port Bo, es convertien en els pioners de la cantada de referència. Va ser el boom pel qual l’havanera va passar de la taverna a l’escenari.

1924: ‘La gavina’

A Frederic Sirés i Puig el recordo tocant l’orgue a la missa de les vuit del matí a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Per a mi era una curiositat que molt possiblement era la que em feia llevar de bon matí molts diumenges: anar a veure com, amb els ulls mig clucs, acaronava les tecles i sovint amb la punta d’una cigarreta a mig cremar, que li penjava del llavi inferior i que, tot i el petit balanceig que podia fer mentre tocava, mai no li queia.

Frederic Sirés va ser un home senzill i d’una excessiva modèstia i gran humanitat. Va escriure La gavina l’any 1924 encara que no va ser fins a l’any 1928 quan es va cantar per primera vegada. Va ser a casa seva, al carrer de Sant Pere de Begur, amb una colla d’amics i un munt de gent escoltant arran de finestra. Sembla ser que, reservat com era, Sirés havia tingut guardada aquella declaració platònica cap a la cubana Ofelia, que es va quedar allà a l’Havana. En aquells moments, quan Sirés va escriure la cançó i es va començar a cantar, encara predominava la versió en castellà:“Gaviota, que muy ligera vas volando sobre el mar...” Amb tot, malgrat que havia estat el mateix Sirés qui en va fer l’adaptació al català, a petició del llavors cantant de la Maravella Lluís Heras (“Oh!, gavina voladora, que voleies sobre el mar…”), i es cantava arreu, la màxima popularitat li va arribar cap a l’any 1970, quan Marina Rossell la va cantar i enregistrar en el seu disc Penyora (1978).

Casualitats de la vida

Sirés va morir el 7 de novembre de 1971. Aquell mateix any Càstor Pérez (autor de la música de Vestida de nit, per exemple, i del qual en alguna ocasió he parlat d’algunes similituds amb l’autor de La gavina, havia arribat a Palafrugell procedent de Coll de Nargó (Alt Urgell). Ben aviat en Càstor, que ja deixava palesa la seva qualitat amb la guitarra i en els arranjaments musicals, es va convertir en el seu substitut a l’hora de dirigir el grup. Amb en Xiqui Ramón (el seu amic i company musical) havien entrat al Port Bo el 1972 i, agafats de la mà, van acompanyar les tres veus pioneres de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. En Càstor havia substituït Sirés canviant, això sí, el piano per la guitarra, però entre els dos músics no hi va haver només la coincidència circumstancial que l’un substituís l’altre com a director musical del grup Port Bo, sinó que a través de la perspectiva del temps, després d’haver conegut els dos excel·lents músics i millors persones, cada vegada els trobo més punts de coincidència i similituds. Com a persones, perquè mai van tenir un no per a ningú quan se’ls demanava la seva col·laboració, i perquè tots dos també preferien passar desapercebuts, fugint del protagonisme. Com a músics, perquè si bé, a Frederic Sirés, era un plaer escoltar-lo al piano i era una xeixa com a compositor, Càstor Pérez era un prodigi amb la guitarra i també amb els arranjaments musicals. Per als dos, Cuba va ser un punt d’inspiració, i per a en Càstor, a més a més, un lloc vital per fer treballs de recerca que li van permetre establir importants relacions culturals i fer pedagogia de l’havanera a través del Casal Català de l’Havana.

Una altra casualitat. Aquesta, de 1918: Sirés va marxar a Cuba ara farà 100 anys, i a Santoña (Cantàbria, encara que la seva infància la va passar a Mutriku, Guipúscoa) naixia el millor compositor d’havaneres de la història (juntament amb Josep Bastons), José Luis Ortega Monasterio. I d’altra banda l’abril de 1971, l’any en què va morir Sirés, Ortega Monasterio li havia escrit una carta de felicitació pel seu aniversari, en la qual li deia que ell, Frederic Sirés, era el pare de les cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell i que en breus dies li faria arribar la seva última composició: El meu avi, cançó escrita el 1969 al restaurant El Xivarri de Palamós, i que esperava que li agradés molt.

Ve de la plana anterior

Magnífica persona i músic
Isabel Marqués de Begur (a la foto és la que hi està agafada de bracet) i Maria Cervera de Palafrugell (darrere de Sirés, a la foto) van ser de les persones que més van cantar amb el mestre. Sobretot en revistes musicals o espectacles benèfics. Isabel Marqués solia recordar sempre el mestre amb una gran admiració i estima: “A més d’un gran música i persona, tenia un esperit altruista desmesurat i sempre estava a disposició per col·laborar. Deia amén a tot el que se li demanava, i sempre de franc.” A la segona fotografia, provinent del fons del begurenc Marià Frigola, es pot veure un Sirés molt jovenet; polit i elegant, vestit de blanc i ben empolainat, i amb el violí a punt per, amb altres músics , fer un petit concert. En els seus records, Frigola coincideix amb Isabel Marqués i hi afegeix:“Va ser sens dubte un home de gran vàlua humana, servicial amb tothom i que rarament s’enfadava.”
Doble efemèride
Frederic Sirés i Puig va néixer a Begur el 14 d’abril de 1898 i el mes d’abril es commemorarà el seu 120è aniversari. Just havia complert els 20 anys, o sigui la primavera de 1918, quan Sirés va marxar a Cuba. Amb tot, la seva estada a les Antilles va ser curta (s’especula que s’hi va estar entre vuit i dotze mesos). Per això el 2018 serà una doble efemèride, atès que farà 100 anys que l’indià Frederic Sirés i Puig se’n va anar a Cuba. L’enyorança d’un amor deixat a l’Havana va inspirar el compositor i va facilitar que el 1924 escrivís la seva obra mestra: ‘La gavina’.

L’enyor de l’emigrant

Com una estrella que brilla en terra catalana, / s’aixeca entre les bromes d’una boirina ufana / una vila petita, però d’ànima molt gran; / és filla empordanesa i sembla flor regalada / bressada per les brises suaus de matinada, / i pels aires fresquívols de ponent i llevant.

Begur!, quan lo teu nom ressona en mes oïdes / me fa el mateix efecte d’harmoniosos sons / i em recorda les èpoques de quan jo era infant: / de quan tranquil jugava sobre la fresca molsa / que cobria les selves com una catifa dolça / entre flaires boscanes i entre llum radiant. / Sembla que veig tes cases tan blanques com colomes / i aquelles tendres nenes que entre sospirs i aromes / lluïen s’hermosura com flors del mes d’abril; / tot lo teu jo recordo: camps, boscos i rouredes, / i els cantars dels ocells que enmig de les pinedes / se destacaven dolços com un ritme gentil.

Sembla que sento encara la mar que bramulava, / i els cants de les sirenes que quan l’alba apuntava / s’oïen com un eco, amb ritme melangiós: / oh, qui veure pogués totes aquelles terres, / tan plenes de muntanyes, d’abismes i negres serres on l’aigua que hi davalla hi canta sense repòs.

Qui pogués contemplar les barques pescadores / quan des de sa Riera igual que aus voladores / sortien vers enfora tallant l’aigua del mar, / i brandaven amb calma sobre les ones blaves / que amb fúria rompen sota les teves costes braves / besant les velles roques sens un moment parar.

Quan les penes m’abrumen i m’abat la tristesa, quan algun desengany me mostra sa asperesa, / només en recordar-te m’alleuja el sofriment... / solament en pronunciar Begur amb els meus llavis / me fa oblidar la ingratitud d’aquest món i les ofenses / i l’ansiada alegria torna en mi dolçament.

Salut, oh noble vila bressol de ma infantesa, / curull de mos ensomnis, coloma de noblesa, / salut, sempre et desitjo amb entusiasme ardent; / mon cor només ansia veure’t ben gran i hermosa, / i que tothom cobegi ta ombra venturosa, / mentre tos fills t’adoren amb fe sempre creixent.

Salut, oh pàtria meva, joia sempre estimada, jo des d’aquí t’envio aquesta estrofa alada / perquè amb el vent voleï com volva per l’espai, / i arribi fins tes plantes tan humils i agradoses / a on hi ha amors igual que tendres roses, / i els càntics de natura no s’hi acaben mai.

FREDERIC SIRÉS

(Poema publicat a la revista Vida Catalana de l’Havana, el 10 de novembre de 1918. Feia set mesos que havia marxat de Begur)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.