Cultura

Poesia

CONCHA GARCÍA

Poemari metafísic

Vaig conèixer Màrius Sampere a Sabadell el 2009, en un cicle de lectures poètiques que organitzava la revista Papers de Versàlia. També hi era l’entranyable Montserrat Abelló, que durant el dinar em va parlar de la mort del seu marit. Sempre va ser una amiga molt estimada a qui admirava per la seva enteresa, tot i el pas dels anys. Màrius, en canvi, feia broma amb els comensals, no parava de parlar i de riure. Em va fer enveja tanta vitalitat en un home que en aquell moment tenia 80 anys. I els seus poemes em van impressionar, situats fora de tot cànon conegut.

Nadie y la luz està dividit en quatre apartats: Pequeño jardín con demonio, Otros seres, Fisuras i Nadie y la luz. El poemari manté un discurs apartat de tota tradició barcelonina, castellana i catalana: Fonollosa, Cirlot, Goytisolo, Gil de Biedma, Ferrater, Felícia Fuster, Estellés, Blai Bonet, Jordi Sarsanedas i Montserrat Abelló. És un títol expressiu que convoca al misteri. No és un llibre d’amor ni d’exaltació del jo, és un poemari metafísic, com tota la seva obra en català. Els versos ens situen en un més enllà del visible, que no del dicible.

El primer poema, Dimensiones de la jaula, permet entrar en aquesta poesia amb certa cautela. Gàbia món, gàbia naixement, gàbia mort, i ens instal·la amb un joc amb les paraules arbre i dorment. Aquest hermetisme ofereix alguna cosa de llum i desestabilitza les ombres previsibles del territori poètic tradicional. Si la transcendència és preguntar-te pel que hi ha aquí i allà, molts poetes ens en van parlar. Sabem que estem aquí, en aquest món, en aquesta ciutat, però no com hi hem arribat. Transcendir és espacial, travessa el límit que ens separa, el límit no només de les paraules, el de l’existència. Per això Sampere és un poeta transcendent: “Me siento mojado y luminoso, sumergido en maceración de madre”.

Per a molts, aquesta poesia amb prou feines assoliria graus de comprensió lògica, ja que les associacions es fonamenten en instàncies molt allunyades les unes de les altres. Generalment associem per semblança, o per tot el contrari, però en la poesia de Sampere només existeix el salt, el caos. També va ser músic i compositor, d’aquí prové potser aquesta facilitat per a prendre les forces sonores del cosmos que sempre agiten la música. Música i poesia, el ritme de les quals no se sosté en els accents, sinó en el vaivé de les imatges. “Pelearse por demostrarse, por no llegar al límite, por más aceite / Y burbujas –y tiques de autobús, tantas veces / Como miradas tristes de eternidad / Al mendigo de sapos, oh dios, oh dios, oh dios”.

El dimoni i la dona apareixen sovint. El dimoni també és déu. I la dona és dimoni, a vegades. L’ancoratge bíblic no provoca més desenvolupaments conceptuals, perquè el poema s’escapa també de les seves paraules. És com si en un pot de vidre introduíssim diverses frases i, en remenar-lo, l’atzar s’encarregués d’endreçar-les. No en una dimensió onírica ni surrealista, res més lluny; podria ser cubista: “Nos hemos precedido / Qué torpeza, debíamos / habernos esperado, pero la madre / Nos empujó”.

Nihilista, també, però el nihilisme no genera poesia; si l’hi apliquem, veurem que el sentit de l’humor i la ironia voregen també els plantejaments metafísics del poema; a vegades em recorda a Gombrowicz o a Felisberto Hernández. Un nihilisme antitràgic, ple de seqüències vitals percebudes a través dels sentits. No només mirar, saber: “brevemente nacimos para ser más breves que nosotros”... (del poema Oscurece), envoltat en un subjecte que es multiplica i pren possessió dels objectes, la capacitat de sortir del text per mostrar imatges, que ens recorda algunes pintures de Remedios Varo: “donde el tiempo y el espacio se funden / creando el polvo estelar”. Alterna pensament i imatge, alhora que exposa la gran ironia de no saber per què hem nascut, ni per què estem aquí, per això ens descol·loca.

En una entrevista, Sampere va dir que l’home és alhora àngel i dimoni. Em pregunto, i la dona? O només és mare, la dona? La figura materna és molt recurrent en la seva poesia. “No soc responsable de mi”, va dir en una altra entrevista, instal·lant-se en una mena d’etern retorn, fins i tot quan encara no havia nascut. Enigmes que em ressituen en el lloc més interessant de la poesia, en la dimensió màgica, misteriosa, però amb intel·ligència, una intel·ligència molt subtil, privilegiada. Cada dia m’alegro més dels insòlits camins que pot recórrer la poesia i aquest n’és un. “Els contrastos són l’oposició de la realitat amb la divinitat”, va dir Màrius Sampere. Ara només falta traduir la seva obra, i sembla que algú ja ha posat fil a l’agulla.

NADIE Y LA LUZ
Màrius Sampere
Editorial: Pretextos València, 2017 Pàgines: 116 Preu: 17 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.