Cultura

El bram de la presó

Un documental amb alguns dels supervivents dels presos socials reivindica la fundació, fa quaranta anys, de la coordinadora Copel

“A la fi del franquisme, hi havia més de 14.000 presos, entre socials i polítics”

Després de les projeccions en diferents centres socials de barriades i ciutats, el documental Copel, una historia de rebeldía y dignidad s’estrenarà, avui al vespre en una sala comercial, els cinemes Girona de l’Eixample barceloní, dins el cicle Altres visions documentals, que dirigeix el realitzador i activista Martí Sans. La Coordinadora de Presos en Lluita (Copel) es va fundar fa quaranta anys, quan ja es preveien quines serien les restriccions de la llei d’amnistia del govern d’Adolfo Suárez, enmig del clima de repressió i esperança de la Transició política.

El film conté infinitat d’entrevistes amb els supervivents d’aquella època, entre ells l’incansable Daniel Pont, que, avui, amb la realitzadora Gemma Serrahima i l’exmembre dels Comitès de Suport a Copel Fernando Alcatraz faran d’amfitrions en el cinefòrum del documental, habitual en totes les sessions del cicle.

El documental, que no ha estat emès per televisió, ni estrenat en cinema, ha estat realitzat al llarg de 12 anys, amb uns mitjans a voltes precaris, per un grup d’antics integrants de l’organització de presidiaris. Amb la mort de Franco, el procés de democratització del règim dictatorial va ser forçat des de baix per una multitud de lluites socials. Una d’aquestes mobilitzacions la va protagonitzar la Copel, un moviment que volia acabar amb el règim penitenciari de la dictadura. 40 anys més tard, un grup d’antics membres de la Copel decideixen trencar el silenci per explicar la lluita que va iniciar aquest col·lectiu de presos comuns –o socials, com s’autodenominaven– perquè no van ser inclosos en l’amnistia del 1977. Un exercici de memòria històrica que posa entre les cordes la Transició.

Tal com recorda Martí Sans, “a la fi del franquisme hi havia més de 14.000 presos, entre socials i polítics. Després de la mort de Franco i malgrat la promulgació de tres amnisties i un indult molt limitat, van seguir empresonats més de 8.000 presos socials.” Molts havien estat condemnats per la llei de perillositat social, una llei que penalitzava conductes que la dictadura considerava antisocials, com ara l’ús de drogues i l’homosexualitat, i que va continuar la de vagos y maleantes. Una llei destinada a condemnar la pobresa i reforçar l’exclusió social. Davant l’omissió de la seva causa en l’amnistia, els presos socials es van organitzar per reclamar la llibertat i un canvi radical del sistema penitenciari.

A la macropresó de Carabanchel, l’agost del 1976, es llancen uns fulls de mà des de les galeries al pati. Els presos les llegeixen i es neguen a formar. La policia carrega. Els interns trenquen el sostre de la 4a planta i surten al terrat, on tothom els pot veure. És el primer cop a l’Estat a veure’s una reivindicació de presos socials. El desembre d’aquell any, es crea la Copel, amb una estructura organitzativa solidària i horitzontal, a què només farà costat el moviment llibertari, especialment la CNT. Reivindiquen condicions dignes i creuen que no hi ha presos comuns ni polítics, que tots els presos són conseqüència d’una societat injusta. La lluita durarà tres anys durs de motins, vagues de fam i autolesions fins a la dissolució del moviment, el 1979, desactivat per les drogues dures. El film és un impactant testimoni d’una època de plom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El nou disc ‘Flamarada’ d’Elèctrica Dharma es podrà comprar el 29 de març

Barcelona

Barcelona ‘portenya’

Barcelona
MARIA BARBAL
Escriptora. Publica "A l'amic escocès"

“M’interessa la trajectòria vital dels personatges”

girona
Crònica
lletres

República de les Lletres

Barcelona

Un Macba llunyà

barcelona

El ministeri vol intervenir la SGAE

BARCELONA

Rahola, present

Girona

L’Ajuntament de Roses compra la casa Rahola Berga

roses
Mirador

Iran, 40 anys després