En primera persona

“Estimat amic” o “benvolgut” escrivia Mercè Rodoreda per encapçalar les cartes que enviava a les seves amistats, personalitats com ara Carles Riba, Josep Carner, Rafael Tasis, Joan Puig i Ferreter i Anna Murià, la seva gran amiga, que s’havia exiliat a Mèxic. O bé escrivia “perla” o “mico esbojarrat” quan s’adreçava al seu company Joan Prat (que s’ocultava rere el pseudònim Armand Obiols). Tot de cartes que redactava –a mà o a màquina, segons els moments i la salut, ja que, de vegades, no tenia força per agafar la ploma– des de l’exili a què la va abocar la Guerra Civil espanyola. Primer, es va estar a Roissy-en-Brie amb una colla d’altres escriptors i després, va iniciar un itinerari atzarós que la va portar a París, Llemotges, Bordeus, on va patir els estralls de la Segona Guerra Mundial, i, finalment, Ginebra, on va poder trobar una mica de pau i tranquil·litat per escriure. Des del seu apartament amb vistes al llac Léman va escriure la novel·la que la duria al cim literari, La plaça del Diamant. D’aquest període es troben moltes cartes adreçades a editors catalans.

En conjunt, les cartes, tal com explica en el pròleg la curadora del volum, Carme Arnau, tracen la duresa d’aquells anys de solitud i, al mateix temps, de creixement com a escriptora i de formació novel·lística: “Són uns anys difícils, d’angoixa i de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora.” D’altra banda, aquesta experiència de l’exili, travessada per la soledat i el dolor, també serà la llavor de què naixerà la seva obra.

Aquest primer volum (el cinquè de les Obres completes), que ha publicat, recentment, la Fundació Mercè Rodoreda en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, aplega 226 cartes dividides en dos grans blocs cronològics: del 1934 al 1946 i del 1946 fins al 1960. Es tracta de cartes que Arnau ha aconseguit adreçant-se a arxius i particulars que s’han avingut a cedir-les per a la seva publicació, tot i que la curadora deixa clar que d’altres han estat impossibles d’aconseguir, malgrat les múltiples gestions fetes.

La qüestió és que aquestes missives permeten resseguir el recorregut de l’autora catalana més traduïda a l’estranger, però també el d’altres intel·lectuals que, com ella, van patir l’exili. Arnau constata que Rodoreda era una escriptora compulsiva de cartes i que, sovint, aquestes reflecteixen el seu estat d’ànim, que també es plasma en la mateixa cal·ligrafia. Un altre detall és que les que s’intercanviaven amb Obiols no casen i s’han perdut les respostes.

Algunes de les curiositats que recull el volum són un parell de missives molt breus que la mare d’Aloma va adreçar al mateix president Lluís Companys per alertar-lo de la difícil situació per què estaven travessant el grup d’escriptors que s’havien refugiat a Roissy-en-Brie. El llibre també incorpora un pràctic índex onomàstic que permet fer recerques acurades.

Carme Arnau està preparant, en l’actualitat, el segon volum de la correspondència, que abastarà del 1961 al 1983.