El compromís del documental

Uns dies després de l’1 d’octubre vaig veure La batalla de Chile, de Patricio Guzmán. Mentre comprovava com s’havia filmat tot el procés abans del cop d’estat del general Pinochet, vaig pensar en la importància que té el cinema documental per documentar els esdeveniments i construir memòria. Allò que separa el bon documental del bon reportatge periodístic radica en la capacitat per crear una distància reflexiva davant uns fets. Dimarts passat es va produir a TV3 un “esdeveniment televisiu”. Es va emetre la producció de Mediapro 1-O, dirigida per Lluís Arcarazo –guionista de la sèrie Nit i dia–. El documental va tenir una alta audiència, va ser àmpliament comentat, va ser estigmatitzat pels que posen TV3 sota sospita i ha estat aplaudit per tots aquells que han trobat una projecció emotiva en les seves imatges. Arcarazo i el seu equip mostren el seguiment de la jornada electoral de l’1 d’octubre, des de cinc col·legis partint del moment en què arribaven les urnes a les escoles fins a la lectura del recompte. També mostra les accions repressives practicades per la Guàrdia Civil i la Policía Nacional contra els ciutadans que volien exercir el seu vot. Com a esdeveniment televisiu, el documental funciona. Resulta fàcil trobar-hi vincles d’identificació i relata una experiència col·lectiva que va ser viscuda per milers de persones. Probablement, l’element més interessant del seu discurs radica en com retrata l’1-O com una gran experiència de solidaritat, com un moment en què la societat civil viu amb una gran intensitat el poder de la democràcia i de la política.

En diverses declaracions Lluís Arcarazo ha mostrat una clara honestedat en afirmar que probablement la immediatesa temporal de les imatges no ens permet poder entendre i valorar la veritable dimensió de la jornada, ni la seva transcendència com a mostra d’un orgull col·lectiu que no va poder ser tapat per la violència repressiva. Probablement perquè els fets encara són propers o perquè les imatges tot just comencen a agafar la condició de documents, el reportatge 1-O m’ha generat una certa sensació agredolça. Al llarg de 38 minuts, el documental apunta moltes coses, però li costa anar més enllà de l’emoció. La seva realització segueix les pautes d’una certa pulcritud televisiva i el muntatge funciona massa pendent de certa ortodòxia. Li costa transcendir la condició de reportatge periodístic per crear un discurs potent que vagi més enllà de la projecció sentimental. En cap cas desmereixo el treball realitzat, però m’inquieta quan penso quina és la consciència política que existeix en el món de la creació documental a Catalunya. De tots és sabut que una de les accions més importants que va tenir lloc en el món audiovisual català a principis de la dècada passada va ser l’impuls del sector documental. El temps, però, revela que el documental català ha estat capaç de dur a terme importants treballs de creació, però que aquesta creació no ha estat acompanyada d’una forta consciència política sobre la funció social del documental. És cert que hi ha hagut experiències clau com Ciutat morta, però penso que falta una clara reflexió que ens porti a entendre que més enllà del periodisme, cal documentar el present per tal de mostrar tot allò que les televisions mai poden oferir. Cal crear imatges del nostre inquietant esdevenir polític que vagin més enllà de l’emoció i ens portin a la reflexió. Aquesta feina encara està per fer i calen molts altres documentals, que ens ajudin a comprendre la complexa dimensió d’allò que vàrem viure entre el 20 de setembre i el 27 d’octubre. Per combatre la invasió de la postveritat és fonamental l’existència d’un veritable documental polític.