Saviesa de bàrman

Andreu Martín no necessita presentació –però la farem–, gràcies al fet de ser tan prolífic i promiscu amb els gèneres, però sobretot pel tarannà simpàtic i proper i pels coneixements que transmet, dins i fora de classe, sobre això d’escriure, que tant coneix, frueix i pateix. Independentista rabiüt, a la roda de premsa d’ahir duia corbata groga, armilla i gorra, elegant sense ostentació, com sempre.

Ilya Pérdigo, editor d’Alrevés, va obrir foc sobre L’Harem del Tibidabo, que ells mateixos publiquen en castellà amb traducció de Martín (ell no n’estava segur, però l’editor tenia clar que l’original era el català). “L’Andreu és qui va inaugurar la col·lecció Crims.cat amb Història de mort, fa uns cinc anys i 35 números, perquè ara torna amb el 36”, va comentar Pérdigo. “La veritat és que tenia una mena de deute amb aquesta col·lecció, que s’ha fet prou important. Aquella obra era una reedició i no és la que jo hauria triat entre les que es podien reeditar...”, va afegir Martín.

Nascut a Barcelona el 1949, Andreu Martín està especialitzat en novel·la negra des que va publicar Muts i a la gàbia (1979). Des d’aleshores ha estat un no parar, de publicar (còmic, guions per a televisió, teatre i novel·les, més de cent, de diversos gèneres i per a diverses franges d’edat) i de guanyar premis (el nacional de novel·la juvenil, el de La Sonrisa Vertical, el de l’Ateneo de Sevilla, dos cops el Hammett, el Krimi d’Alemanya...). Amb esforç, que no regalen res. La mostra és la crisi del 2011, quan va sortir Cabaret Pompeia (premi Sant Joan, publicat per Edicions 62), una obra amb càrrega autobiogràfica familiar. “Em vaig desanimar molt quan vaig publicar Cabaret Pompeia, la nina dels meus ulls, i l’editorial no va fer res, però res de res, per vendre-la. Em vaig prometre que no escriuria mai més... Un mes després, però, ja tornava a escriure. No ho puc evitar”, podríem dir que el van dibuixar així.

L’Harem del Tibidabo està protagonitzada per l’Emili Santamarta, un jove peculiar que ha heretat, de fet, s’ha criat en un prostíbul de luxe que funciona des de l’època del franquisme en un casalot de l’avinguda Tibidabo de Barcelona.

“Un element molt important en una trama és la paradoxa, i és el que va posar en marxa l’obra. La paradoxa del protagonista és que rep la notícia que han trobat el cadàver de la mare, assassinada fa uns deu anys, i per una banda és una mala notícia, però també és bona, perquè ell pensava que l’havia abandonat i no és això, la van matar. Tota la novel·la és l’obsessió del protagonista per saber si la seva mare era bona o dolenta.”

I l’obsessió d’Andreu Martín? “La meva, des que vaig començar a escriure, és no repetir-me. Fins i tot quan he fet sèries, he procurat que no fossin novel·les de fórmula. Així descobreixo altres mons, perquè escriure sempre del mateix és molt avorrit.”

La novel·la és un còctel servit per Andreu Martín transmutat en bàrman experimentat, amb la saviesa del que ha escoltat i ara, alliberat, prefereix explicar aventis amb una capacitat hipnòtica. L’edifici del prostíbul Harem és un protagonista més, en una trama en què també hi ha traficants de dones, sectes satàniques, rituals de vudú, clubs sadomasoquistes, una pila de morts i bastant d’humor. “És un llibre incontinent, m’he deixat anar molt i fins i tot ho explico dins la trama”, afirma rient.

En va enviar una primera mostra a un amic, sospitant que no funcionava, i l’amic li va demanar que continués. La resposta del segon lliurament va ser: “Home, potser sí que t’estàs passant un mica.” “Aquí vaig saber que l’havia d’escriure”, assegura amb la ironia habitual.

Sectes satàniques, a Barcelona? “Un dels temes que també em van posar en marxa va ser que, segons els Mossos d’Esquadra, a Barcelona hi ha fins a 23 sectes satàniques que, encara que només comptin amb dos membres cadascuna, vol dir que per la ciutat hi ha rondant 46 persones molt grillades! A mi això em fa gràcia... Encara més afegit a la secció de prostíbuls per a sadomasoquistes.” Quan vol, Martín pot ser explícit amb la violència i el sexe, però ha mostrat la visió domèstica: “Prefereixo presentar la dominatrix amb bata de buata i allà on treballa amb els llums oberts, com un simple escenari, i que el lector s’ho imagini en penombra i a ella vestida amb làtex.”

Una obra així sembla que hauria de tenir un ensenyament previst i meditat, però al bàrman, que el deixin d’històries. “La moral que pugui tenir la novel·la no la sé. La maldat humana m’interessa molt i la por és una de les essències del gènere. Expliquem el que mai voldríem patir”, afortunadament.

L’experiència acumulada, tot i que Martín sempre manté una capa d’humilitat sana, li permet ser crític. “Darrerament els autors, per pressió dels lectors, estan molt preocupats per la versemblança, tot es mou al voltant de «m’ho crec o no m’ho crec». Una obra és ficció i l’autor no s’ha de reprimir... Quan vas en metro, la gent del voltant és tota raríssima! I si la descrius així, no et creuen i encara després diuen la bajanada aquella que la realitat supera la ficció.”

Tanquem amb un tema de gruix que donaria per a molta conversa: la literatura està en crisi? “Els escriptors tenim una guerra amb el món de la imatge i l’estem perdent. Soc fan del cinema i les sèries... Però llegir és molt difícil i reclama un esforç. La gent arriba cansada a casa i prefereix fer zàping que llegir. Perquè una part molt important de la creació d’un llibre és el lector. Ja pots descriure amb detall un personatge que cada lector se’l farà seu. En una pel·lícula t’ho donen fet, sense esforços”, conclou Andreu Martín.