“M’interessa punxar una mica l’espectador i fer-lo reflexionar”

El color suposo que és més vistós a primera vista, el que passa és que en realitat m’interessen més el que expliquen els dibuixos que l’estètica en si. Amb el blanc i negre ja aconsegueixo explicar el que necessito i a més a més sempre m’han atret molts els dibuixos i les pintures monocromàtiques, arribar a perfilar els grisos i portar-ho una mica al límit.

La composició dels meus dibuixos sempre és molt simple: no dibuixo mai entorns, per ampliar una mica la perspectiva que pugui tenir la gent quan els veu. Si jo al darrere hi poso una ubicació, l’espectador de seguida redueix més la història; en canvi, d’aquesta manera amplies el ventall de coses a interpretar en cada dibuix.

Perquè com que ho he anat fent de manera autodidacta, vaig començar amb el paper. D’altra banda, sent arquitecta de professió, a les obres veia el format Pladur i el trobava interessant, perquè es pot rascar, es poden treure capes, pot sortir el guix de sota... Era gairebé portar el grafit d’exterior a l’interior. Del Pladur vaig saltar a la tela, que és una cosa que no havia tocat mai però m’interessava veure com em sortia.

No, no, segur. Ja de petita, als 10 o 12 anys, em parava molt a mirar els pintors de carrer que fan retrats. Els meus pares em deixaven allà una estona. La gent es parava perquè els dibuixessin i a mi m’encantava veure com ho feien. Llavors arribava a casa i intentava reproduir-ho. Suposo que amb el temps en vas aprenent i, tot i que sempre se m’ha donat força bé, no he fet mai cap curs. Vas llegint coses, mires pintors per internet...

Sí, m’agrada molt dibuixar la figura humana, i de petita només dibuixava cares i cares. És amb el que m’ho passo més bé.

A mi és el que realment m’atreu, i crec que això és el que m’agrada de la vessant artística. Pintar una cosa totalment aliena a la crítica és del tot lícit, però a mi m’interessa punxar una mica l’espectador i fer-lo reflexionar sobre diferents temes. Penso que, en la mesura que pots, també és una manera de fer activisme.

Sí, sempre m’ha agradat. En general el grafit és un apartat de la meva vida que el tinc com molt pendent. M’atreu molt perquè és un art que no és per vendre, que el pot veure tothom al carrer, i els missatges que donen són molt simples, conceptuals, perquè s’han de fer ràpid.

Sí, com que no m’hi dedico professionalment ho he anat ensenyant a mesura que m’han anat sortint oportunitats. Gran part de la jornada l’ocupo fent d’arquitecta i tampoc tinc molt temps per moure’m. A Ripoll vaig demanar d’exposar al Museu Etnogràfic i havia estat a la Sala Abat Senjust, i ara a Vic em va venir una mica com un a més a més.

Sí, suposo que és per la facilitat d’internet. Envies una imatge a un concurs, a partir d’aquí et seleccionen i llavors envies la imatge física. He tingut sort que agradés i m’han anat sortint tots aquests concursos. Puc dir que han viatjat més les meves obres que jo.

En realitat, en l’arquitectura també intentem jugar amb molta llibertat. Bàsicament el despatx s’alimenta de concursos que hem anat guanyant i intentem portar-ho al nostre terreny, tot i que com que és una cosa que s’ha de construir té una part on no et pots deixar anar i ho has d’acabar resolent. El dibuix és la llibertat absoluta de maniobra.

Ens vam vincular més a l’obra pública i no tant a l’habitatge, que potser ha sigut el tema més cremat. Anem fent, però de moment podem estar contents per haver sobreviscut aquests anys de crisi.