Crítica
cinema
La utopia del bon periodisme
De mica en mica tot se simplifica i la pel·lícula esdevé el retrat d’un món utòpic
Hi ha a Los archivos del Pentágono un sentit de la responsabilitat cívica i democràtica que l’honora. En uns temps en què la qüestió de la llibertat i la integritat de la premsa es posa en dubte, resulta alliçonador que se’ns recordi que la informació ha d’estar oberta als governats i no als governants. Més enllà de l’empatia que el tema desperta, s’ha de reconèixer la gran habilitat que té Spielberg per convertir la posada en escena en un mecanisme que avança amb fermesa. El director situa l’acció l’any 1971, quan va haver-hi una filtració d’uns papers secrets que comprometien diversos governs americans, des d’Eisenhower fins a Nixon, davant del tema de la guerra del Vietnam.
Cronològicament, els fets se situen abans del cas Watergate i el paper de la premsa va ser clau per augmentar la indignació social contra la guerra. En més d’un aspecte podria semblar un retorn a les prerrogatives exposades a Tots els homes del president, d’Alan J. Pakula, però la novetat rau en el fet que a partir dels personatges Kay Graham –Meryl Streep– i Ben Bradlee –Tom Hanks– es planteja el tema de la tensió entre l’empresa periodística i els seus executors. Kay Graham és una vídua que ha heretat l’empresa del diari, que està ben relacionada amb els alts càrrecs de l’administració i que ha de prendre la decisió de si el seu grup econòmic pot publicar determinades notícies compromeses.
La construcció del personatge i el retrat de les tensions polítiques que poden frenar la llibertat de premsa són el millor d’una pel·lícula que avança des de la complexitat cap a la simplicitat. Com a bon cineasta clàssic, Steven Spielberg sap que cal simplificar-ho tot, per fer accessible allò que s’explica a l’espectador. En la primera part parla de política, economia, espionatge, competència i sistemes de poder de forma complexa. Fa un retrat excel·lent dels anys en què Bob McNamara controlava la secretaria d’Estat de Kennedy i Johnson.
De mica en mica, però, tot se simplifica i la pel·lícula acaba convertint-se en el retrat d’un món utòpic. Los archivos del Pentágono busca una catarsi emocional amb l’espectador que estigui envoltada d’un triomfalisme. Per aquest motiu, la complexitat de la política i l’economia queda reduïda a la mínima expressió per imposar-se la idea que hi havia un temps no gaire llunyà en què la premsa creia en la democràcia. La història exemplar s’imposa, però pel camí es perd alguna cosa.
