Villatoro: “L’Holocaust és d’aquí i de tots nosaltres”

“Hem de combatre la idea, molt aïllacionista i molt d’aquí, que això de l’holocaust va passar allà, perquè, en realitat, l’Holocaust és d’aquí i de tots nosaltres”, va dir l’escriptor Vicenç Villatoro, durant la presentació del seu llibre El retorn dels Bassat ( La Magrana ), que va tenir lloc ahir al migdia al pati del Centre Bonastruc ça Porta, del call de Girona , dins dels actes commemoratius del Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust. Tot seguit, es va inaugurar a la sala oberta del Museu d’Història dels Jueus l’exposició Diàspores jueves, camins europeus, una mostra produïda per la Biblioteca Nacional d’Israel i promoguda per l’Associació Europea per a la Preservació i la Promoció de la Cultura i el Patrimoni Jueus ( AEPJ ), sobre les diferents etapes de la diàspora del poble jueu al llarg de la història: un viatge constant, forçat sovint per la intolerància. L’exposició es pot visitar, amb entrada lliure, fins al 4 de novembre vinent.

Tornant al llibre de Villatoro, El retorn dels Bassat reconstrueix també el llarg i complex periple que, a través dels segles, van viure els avantpassats del prestigiós publicista Lluís Bassat (Barcelona, 1941), que ahir va compartir la presentació del volum amb Villatoro, autor també de l’assaig Els jueus i Catalunya (2005). Com apunta la sinopsi del llibre, en la vida de Lluís Bassat Coen conflueixen dues famílies errants: els Bassat, sefardites que, després de marxar de la península Ibèrica en el segle XIV, van recórrer, durant els segles XIX i XX, altres països com ara Bulgària, Turquia, Àustria, Alemanya i l’Estat francès, abans de tornar a l’Estat espanyol, i els Coen, jueus romaniotes establerts a l’illa grega de Corfú, que també van haver d’emigrar, durant els segles XIX i XX, a Itàlia i l’Estat francès, abans que un dels seus membres arribés a Barcelona, l’any 1905. A partir de la peripècia vital dels Bassat i els Coen, Villatoro reconstrueix la tragèdia dels jueus del vell continent –inclosa la infàmia màxima de l’Holocaust– i, en definitiva, la història de la mateixa Europa. Ahir, Villatoro va remarcar que, els anys trenta i quaranta del segle passat, la comunitat jueva catalana no va viure al marge, sinó amb una por perfectament justificada, de la solució final dels nazis per al seu poble. De fet, com va recordar Bassat, uns quants dels seus familiars directes van morir a Auschwitz i altres camps d’extermini. “No cal ser jueu per escriure sobre l’Holocaust; només cal ser persona per sentir-s’hi implicat”, va dir Villatoro en resposta a tots aquells qui, segons va dir, encara li pregunten les raons del seu gran compromís respecte a aquest tema. “Generalment, només m’ho pregunten aquí, no en països com ara Canadà o els Estats Units, on entenen perfectament la meva posició”, hi va afegir.

En aquest Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust, que aquest any ha tingut com a tema L’educació i el record de l’holocaust, Vicenç Villatoro va subratllar la seva voluntat de fer pedagogia, no només per rectificar la impressió equivocada que aquest crim contra la humanitat no ens va afectar a aquesta banda dels Pirineus, sinó també per “recordar que, darrere de les estadístiques, hi ha noms: no són només milions en números, són també i sobretot set milions d’històries i de vides, si parlem només dels morts, i molts més milions d’afectats”.