Cultura

Carla Simón

Cineasta

“Ens emociona el mateix a tot arreu”

Les responsables de l’èxit són les nenes: el seu magnetisme fa que tothom quedi enganxat a la pantalla

Els dos premis que Estiu 1993 va guanyar en la Berlinale fa gairebé un any, un dels quals a la millor opera prima, van ser l’inici d’una carrera internacional de premis que no s’atura. Abans-d’ahir va ser la gran triomfadora dels Gaudí, en què es va emportar cinc guardons, inclosos els importants: millor pel·lícula, millor directora, millor guió, millor actriu secundària (Bruna Cusí) i millor muntatge. Carla Simón (Barcelona, 1986) s’ha inspirat en records personals per escriure i dirigir aquesta pel·lícula, que ofereix una mirada delicada i sensible sobre la infantesa, la mort, l’adopció i la paternitat.

Recorda el moment en què va decidir fer un llargmetratge d’inspiració autobiogràfica?
Sí. Jo vaig estudiar cinema a Londres i vaig fer un curtmetratge sobre dos nens que es trobaven la seva àvia morta. Quan ja l’havia acabat, vaig anar a Amsterdam abans d’un Nadal. Era en un hotel i vaig tenir com un flaix: em vaig adonar que el tema dels nens i la mort m’interessava molt i que estaria molt bé explicar aquest moment de la meva vida.
Seguirà aquest mateix camí i la seva propera pel·lícula serà tan personal?
No. Sempre dic que no m’han passat tantes coses a la vida que es puguin posar en una pel·lícula. M’agrada parlar de mons que conec, però la propera pel·lícula no serà tan personal.
Com se sent després de guanyar els principals premis Gaudí d’aquest any?
Molt feliç. No es pot demanar més. I com que teníem tantes nominacions, hi havia molta gent de l’equip en la gala i ho vam poder celebrar tots junts.
Què li provoca que un esdeveniment tan col·lectiu com és una gala posi els focus sobre una història seva tan personal?
Preguntat així és estrany, però al final mai vam perdre la consciència que estàvem explicant una història. Sí que és la meva, però està molt ficcionada. Volia parlar de com un nen s’enfronta a la mort i explicar-ho en una pel·lícula, i mentre la fèiem, em sentia una mica allunyada de la meva història.
Per què pensa que la pel·lícula connecta tant amb públics tan diferents?
És difícil de dir; jo també m’ho plantejo. Crec que les nenes en són les màximes responsables: tenen un magnetisme que fa que la gent quedi enganxada a la pantalla. Com a adults, ens agrada mirar nens i veure com fan les coses. Després m’he adonat que la pel·lícula té un impacte emocional molt semblant a tot arreu: som humans i ens emocionen les mateixes coses, i al cinema es poden tractar temes que ens toquen a tots. Tots hem viscut una infància, tots tenim família i tots hem tingut una relació més o menys directa amb la mort. Són tres temes amb els quals la gent es pot sentir molt relacionada.
Què va guiar la seva manera de tractar el tema de la relació de les nenes amb la mort?
Em semblava molt interessant parlar des de la meva perspectiva, de com jo ho havia viscut de petita: com un nen s’enfronta a la mort des del que jo recordava. Però la veritat és que, a l’hora de dirigir la Laia i la Paula, no va caldre parlar de res de tot això, no vam aprofundir mai en aquest tema. Vam treballar més a través de la creació de la relació entre els personatges i del que havien de fer en les escenes. La Frida [la protagonista, de sis anys] no té una reflexió pròpia sobre la mort.
Quin és el secret de la naturalitat amb què actuen?
No hi ha un secret. Hi va haver molta feina prèvia: passar molt de temps junts, crear les relacions amb el David [Verdaguer] i la Bruna [Cusí], improvisar moments previs a l’estiu del 1993 per crear una memòria compartida pels personatges... I crear una continuïtat. La meva premissa era que s’ho havien de creure, i per això calia crear un món al voltant seu per tal que, quan arribessin al set, ja tinguessin una memòria i que el que fessin tingués un sentit. Vam assajar molt a les localitzacions. Elles mai es van aprendre el guió, entre altres coses perquè la petita no sap ni llegir. Els dèiem què havien de fer i què havien de dir abans de les preses. Però no hi havia una fórmula exacta, cada escena s’havia de fer de manera diferent.
Per què l’estiu i no una altra època?
Era una manera de donar un marc temporal a tot això. En realitat, el meu estiu del 93 no té res a veure amb el de la pel·lícula, ja que va ser un procés molt més llarg, però explicava un tros de la vida d’aquests personatges i em semblava interessant perquè jo tenia molts records de l’estiu al meu poble. A més, hi havia una qüestió pràctica: per rodar amb nens, l’estiu és la millor època perquè no han d’anar a l’escola.
Els personatges són complexos i no jutja ningú...
Per a mi és molt important; les coses no són blanques o negres a la vida. Quan retrates uns personatges, els has d’estimar i els has de mostrar d’una manera complexa. I quan retrates gent que coneixes, això surt d’una manera encara més natural. Vols explicar-los i definir-los bé, i amb matisos és més fàcil.
En aquest sentit, o en altres aspectes, té algun cineasta que la inspiri especialment?
M’agraden molt Claire Denis, que és francesa, i Lucrecia Martel, que és argentina. Per a mi són dos referents molt grans. Per a la pel·lícula també va ser un gran referent El espíritu de la colmena, de Víctor Erice, i Cría cuervos, de Carlos Saura. En realitat n’hi ha molts.
Ha citat primer dues dones. La igualtat de gènere va ser un dels temes de la gala. Pensa que hi ha una manera de fer, una mirada, femenina?
Jo crec que hi ha una sensibilitat femenina, que pot ser diferent de la masculina. En qualsevol cas, és important que hi hagi històries explicades pels dos gèneres, perquè nosaltres expliquem les dones i els homes d’una manera, i els homes els expliquen des de la seva perspectiva, que segurament és diferent. És important que hi hagi diversitat en aquest sentit.
Per què va dedicar un dels premis a les famílies adoptants?
No és un tema d’actualitat, però em semblava important fer una reflexió al voltant d’això, perquè adoptar o acollir un nen és un acte de generositat, i no és fàcil. S’ha de tenir una capacitat de donar amor al nen; sempre es necessita.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Verano 1993

«Verano 1993»

Gènere: Drama
Direcció: Carla Simón.
Intèrprets: Laia Artigas, Paula Robles, Bruna Cusí, David Verdaguer, Montse Sanz.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a

Catorze hores de foscor

lleida

L’emblema de Breda

Breda
ARTUR RAMON
GALERISTA, ANTIQUARI I HISTORIADOR DE L’ART

“Des del punt de vista de l’art, Barcelona és una ciutat de províncies”

barcelona

Ben a prop dels Gaudí

Barcelona

Nou disc de Lax’n’Busto, amb diversos cantants

barcelona

La ràdio es posa al dia

Girona

La frontera sud de Martí Albesa

Girona

The Unfinished Sympathy, al Yeah!

Girona

Garrigasait, premi Setè Cel

Salt