Un home que tot ho soluciona

Jean-Pierre Bacri, còmplice d’Agnés Jaoui en una diversitat de comèdies més o menys afinades, fa cara d’estar sempre enfadat amb el món o de suportar alguna cosa que li causa un malestar permanent. Eric Toledano i Olivier Nakache, el duo que l’any 2011 va perpetrar l’èxit descomunal d’Intocable, l’han incorporat a la seva troupe perquè encarni a C’est la vie (el títol original és Le sens de la fête) un home forçosament malhumorat perquè, a punt de jubilar-se, assumeix l’organització d’un casament de rics, que se celebra en un castell, afrontant tota mena de contrarietats i problemes derivats en bona part de la incompetència dels seus treballadors, molts dels quals sense contracte sense que els autors del film ho posin en qüestió. De fet, la pel·lícula és mostra irònica amb els burgesos assistents al casament, sobretot amb el nuvi presumptuós, però fa costat al patró, al qual atribueix tota mena de solucions (encara que siguin barroeres) per capgirar els imprevistos i, com he dit, remeiar els desastres dels seus treballadors.

És així que C’est la vie és una comèdia que no empatitza amb els errors i els imprevistos que, a vegades, fan que la vida (i el cinema) sigui més divertida i sorprenent. Encara que, com és propi de la mateixa comèdia, basi la seva comicitat en les situacions que provoquen el caos, està a favor de l’ordre i de la submissió jeràrquica a les decisions d’un cap. D’altra banda, la pel·lícula funciona com una acumulació d’acudits. Amb la brotxa grossa. Olivier Nakache i Eric Toledano són lluny de tota finor i subtilitat. El seu referent podria ser Louis de Funès, que també feia cara d’enfadat i sempre remugava.