Un Eril en triangular

El Petit de Cal Eril desafia una vegada més les regles no escrites del negoci discogràfic amb un disc que té com a títol la figura d’un triangle (“m’ho van desaconsellar moltíssim; em deien que entre periodistes i a les xarxes socials no s’entendria”) i que ha estat plantejat com a trilogia d’àlbums de curta durada. El disc número sis de Joan Pons, un dels artistes més lliures i creatius del panorama musical català, arriba a les botigues en format CD així com en caixa limitada de tres discos de vinil de set polzades, però, a diferència de La força (2016), no pas en casset, un format que el músic de Guissona, antic enginyer de so en les pel·lícules d’Albert Serra, s’entossudeix a reivindicar.

Si per escriure La força, Pons va recloure’s en una cabana en ple hivern, aquesta vegada va concebre les cançons de manera molt ràpida en una vella rulot de la seva àvia, la Santa Cova de Montserrat i una habitació de la casa familiar que, des del segle XVII, hi ha a la plaça Major de Guissona. “No pel fet de dedicar més temps a una cançó acaba sent més bona”, conclou convençut. “És tracta, sobretot, de casualitats, cosa que he anat aprenent amb els anys.” Ja amb Ildefons Alonso i Jordi Matas (bateries), Dani Comas (baix) i Artur Tort (teclats), les va enregistrar en una casa de palla de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa), el teatre –i enclavament base de la banda– que el músic mateix va inaugurar al seu poble ara fa set anys i uns estudis de Brooklyn, a Nova York. “Canviar el teu estat mental i posar-se en llocs que no són els teus sempre es interessant en l’aspecte artístic”, defensa. “Et fa estar més viu, ser més actiu, i t’empeny a fer coses diferents.” La “concentració” imposada als músics, amb els quals Pons gravava el disc al mateix temps que “feia una pinya cada vegada més forta” durant la gira de La força, s’entreveu també com una de les claus d’aquest àlbum triangular. “Calia que estiguéssim tots al mateix lloc i, si podia ser, sense cobertura per als telèfons mòbils. No tenir pràcticament escapatòria ens va ajudar molt a centrar-nos en allò que fèiem i poder fer un disc en comunió”, resumeix. “En aquesta banda, en els últims temps, han aflorat moltes coses, de manera que calia no desaprofitar el moment i mirar de treure fruits d’aquesta connexió. Ens excitava tornar d’una actuació el dissabte sabent que dilluns entraríem tots plegats a gravar noves cançons. Si ho haguéssim fet al cap d’un any, tot hauria estat molt diferent.”

Que Jordi Matas, guitarrista reputat en l’univers de les músiques improvisades, exerceixi, aquí, de bateria emfasitza la singularitat de la formació actual d’El Petit de Cal Eril. “No penso en grans bateries ni grans guitarristes, sinó en grans músics i grans persones”, deixa ben clar Pons, que es disposa imminentment a integrar-se en la banda de Ferran Palau en funcions... de bateria. “M’és completament indiferent l’instrument que toquin els músics”, diu contundentment. “No són més que eines... En Jordi [Matas], com dius, és guitarrista, aquí toca la bateria però, en la gravació, estava molt a sobre de com havia de sonar el baix!”

Si un instrument, però, defineix aquest nou disc és el teclat, en mans d’un altre enginyer de so a qui Pons va conèixer en la filmació del film d’Albert Serra Història de la meva mort (2013): Artur Tort, actualment també en la banda de Núria Graham. “És un disc amb molts teclats, és cert, però també ho és el fet que és el disc més de banda que tinc, ja que tots hi érem a tota hora i, en conseqüència, tots tenim el nostre espai”, exposa. El Petit de Cal Eril obrirà gira el 10 de març a Granollers i, de moment, ja hi ha dates confirmades a Lleida (17), Barcelona (22) i el Vida de Vilanova i la Geltrú (30 de juny).