La transgressió, l’esperit crític i l’inconformisme no són conceptes associats exclusivament a la joventut. Pere Portabella (Figueres, 1927) els manté ben vius als seus 91 anys, complits abans-d’ahir. “La decadència és un fet biològic del qual no pots fugir. Llavors has d’intentar anar tu per una banda i que el cos vagi per una altra”, comentava fa uns anys en aquestes mateixes pàgines. Fidel al seu ideari, continua en plena activitat malgrat el pas dels anys: inaugura al Museu Can Framis l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i política, acompanyada d’un cicle a la Filmoteca, i els dijous comenta als cinemes Texas de Barcelona el seu documental sobre presos polítics El sopar (1974), que ha completat amb nou material d’actualitat.
Cineasta avantguardista, Pere Portabella és l’únic productor estatal que ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Canes, amb Viridiana (1961), de Buñuel. Però no ha estat només a l’avantguarda artística. Com a activista polític, va ser a primera fila de la resistència antifranquista i de la Transició, fent de moderador de l’Assemblea de Catalunya, organitzant el retorn de Tarradellas...
Impressiona repassar tot el que ha viscut i la gent que ha conegut. Continua resistint-se a escriure les seves memòries?
Tinc molts anys i fins fa poc no volia fer memòries, però ara vull fer-ne, les acabaré escrivint.
Per què heu escollit aquest títol de l’exposició, ‘Cinema, art i política’?
És el territori en què em moc. A la meva professió, cinema, art i política estan perfectament travats, no els separo els uns dels altres. Jo rebutjo els codis clàssics. En cinema, per exemple, evito l’estructura de relat aristotèlica, de plantejament, nus i desenllaç. El cinema és llum, espai i moviment, i a partir d’aquí, no convido a una representació clàssica sobre el que passa a tercers, que et pot emocionar, preocupar, fer plorar, riure... Hi ha gent de molt talent que fa aquest tipus de cinema. Jo parteixo del contrari: del que provoqui l’experiència de veure-la, que l’espectador entri a la pel·lícula i la desenvolupi a partir de la seva sensibilitat, de les seves demandes, la seva capacitat de sorpresa... o no. Això és el meu llenguatge. Vaig trencar amb els codis clàssics amb Viridiana, que va ser un escàndol monumental i em va fer molt popular, i vaig rebentar-ho tot amb les altres pel·lícules.
Art i política van junts, doncs, per vostè?
No separo l’art de la política. Jo no faig cinema polític, faig políticament cinema, com deia Godard. Per mi són inseparables. La separació de la política està molt instrumentalitzada pels poders, volen fer creure al ciutadà que la política és el que fan els polítics. Però la política comença amb la teva família, la teva parella... Has d’establir un tipus de relació en què constantment, dins la fragilitat i els moments sublims que pugui donar, apareix una política.
Creu que en aquests darrers anys s’ha fet més política que mai, amb moviments com el 15-M o l’independentisme?
La situació política actual ha arribat a una crisi sistèmica brutal, inesperada, una desconstrucció que no es podia preveure en els últims anys. La violència que hi ha hagut amb el desenvolupament capitalista ha deteriorat el concepte de democràcia com a element regulador, que creava una idea no de creixement, sinó de progrés moral que garantís la igualtat. Però hi ha hagut una fugida endavant dels poders econòmics brutal. Estem en una situació límit. No hi ha prou aigua per a tots els que som, el clima està canviant, l’amenaça de les armes nuclears està aquí i estan armats els pitjors...
Per què fa 40 anys es van poder fer els pactes de la Transició, que abraçaven un arc polític que anava des del franquisme fins al PCE i ERC?
Una part del règim es va adonar que el franquisme sense Franco no era possible. La pressió econòmica de les grans empreses, amb l’Opus pel mig, demanava un canvi d’estructura per ingressar a la Unió Europea. Hi va haver tres personatges clau: Suárez, una persona molt grisa, però que coneixia molt bé el funcionament de les institucions; Santiago Carrillo, i Gutiérrez Mellado, capità general de les forces armades. Per ser breu, ells es van adonar que el trànsit exigia unes garanties: que s’acceptés un cap d’estat que fos el rei, que per cap concepte es faria un referèndum per decidir entre república o monarquia, i algunes coses més. Suárez va fer una nova llei de partits que va presentar a les Corts franquistes i es va acceptar fer el canvi cap a una estructura democràtica.
Creu que l’aconseguirem, ara, la República?
Estem intentant repetir el que va fracassar, aquest projecte republicà que es va presentar paral·lelament a la famosa declaració unilateral d’independència, i que Puigdemont va deixar en stand by. Allà es va entrebancar i va passar la pilota a Mariano Rajoy, que ha aplicat l’article 155. Aquí hi ha un poder, el PP, que ha fet una interpretació antijurídica del 155. Es tanca gent la gent a la presó no pel que ha fet, sinó pel que pugui fer.
Cap a on creu que s’ha d’anar?
Per part d’ells és un mur. Per part nostra, en la meva opinió, estem en un moment en què hauríem de separar ideologies i projectes maximalistes i, entre les forces sobiranistes i democràtiques, sense que ningú renunciï als seus ideals propis, buscar una confluència per avançar en la direcció que ens convé, encara que no hi arribem demà. En canvi ara s’estan fent floritures per fer una cosa que crec que ens hi podem enganxar una altra vegada. Els poders diguem-ne franquistes estan en una situació límit de pànic. Estem en un moment molt delicat i ens l’estem jugant molt seriosament. La crisi econòmica i financera global està destruint la democràcia i alimenta el populisme ultra. I l’esquerra està perduda. El socialisme que va practicar la socialdemocràcia durant tants d’anys per aixecar Europa ara està en una crisi brutal i els partits estan desapareguts.
Vostè va haver de marxar a Roma fugint del franquisme. Puigdemont és un exiliat?
Puigdemont és un fugitiu. Milers de persones van fugir d’aquí per la Guerra Civil, i molts d’ells van ajudar a aixecar altres països. Al Puigdemont li tinc simpatia, li he recomanat que vagi a veure la meva pel·lícula El sopar. Van reconèixer que la declaració de la República era simbòlica, que es van equivocar. Ara es pot quedar fora i intentar ser un eurodiputat, però ser president des d’allà i nomenar un representant aquí, que seria un titella, em sembla una estupidesa infantil. S’ha de governar des d’aquí. I s’ha acabat que els partits discuteixin perquè tenen tants diputats i l’altre tants, hi ha d’haver una confluència.
D’independentistes i esquerres?
Sí. Confluència vol dir que potser no arribaràs tan lluny, però ajuntant forces pots avançar fins a un punt. Has de seguir el teu trajecte, amb un rumb compartit. Això no vol dir claudicar, renunciar als teus ideals, a un futur republicà, però hi ha el que es diu la pràctica política i és elemental poder-la fer en una comunitat. El més important és la implicació, i això vol dir fer el salt cap a la confluència, participar, ficar-te a dins. El principal subjecte polític per a la transformació de la societat cap a normes més democràtiques, segures, justes i equitatives... són els ciutadans, la força de baix. I això s’ha viscut amb èxit.
Més que mai? La gent s’ha mobilitzat més que als setanta?
Més que mai, els últims anys ha estat espectacular. La gent d’esquerres de França i de tot Europa s’emmirallava en nosaltres. El que passa és que els estats de la Unió Europea estan en una fallida tècnica que ha fet pujar la ultradreta reaccionària i populista, que vol reduir cada vegada més la democràcia perquè no hi hagi intrusisme de l’estat en les operacions econòmiques.
A ‘Informe general II’ mostra ciutadans que esdevenen subjectes polítics...
Des del 2010, quan hi ha la sentència del TC contra l’Estatut, les mobilitzacions no convocades per partits han estat performances que culturalment han significat un canvi. És un fet cultural profund, en el fons hi ha la dignitat, amb una concepció de la vida a partir de la diversitat i el pluralisme. Hi ha milions de persones que han tingut una experiència positiva, d’èxit. El costat frustrant és que un moviment així s’hagi deteriorat tant per la reacció violenta d’un poder que se sent assetjat i insegur, i pels errors nostres.
Quin sentit té ara ‘El sopar’, 44 anys després de rodar-se?
El sopar té sentit perquè la vaig rodar clandestinament el 1974 (per cert, va coincidir quan van matar Salvador Puig Antich), amb cinc persones que havien estat a la presó. La idea era que parlessin dels cinc o sis aspectes que fan que es trenqui l’estabilitat psíquica del pres, que s’anul·li la persona. Primer no hi vaig introduir el tema de l’assassinat perquè ho distorsionaria tot. Això va ser el març del 1974. El novembre del mateix any vaig rodar al despatx de l’advocat de Puig Antich, Oriol Arau. Allà vaig descobrir que feien una fitxa econòmica de cada client, i vaig rodar una seqüència molt maca en què busca als arxius la fitxa de Puig Antich i el seu ajudant llegeix el que tenen anotat dels seus últims deu dies. Trenta anys després [el 2004], un programa de TV3 em va proposar anar al lloc on va passar tot això i vaig recordar com va anar. Fa poc hi hem introduït més material. He fet una altra pel·lícula a partir d’aquesta pel·lícula històrica, traslladant-la fins a l’actualitat a partir d’aquests afegits que s’anomenen addendes.
