La bellesa útil

Va morir físicament esgotat. Els metges se’n feien creus. Causa de la defunció: haver treballat com deu homes junts. I no era cap exageració. William Morris (1834-1896) va ser i va fer tot això: dissenyador, artesà, empresari, poeta, novel·lista, assagista, traductor, brodador, teixidor, tintorer, il·lustrador, cal·lígraf, tipògraf, conferenciant, editor, impressor, defensor de la conservació d’edificis històrics, ecologista, agitador social i activista socialista. Cansa només de llegir-ho, oi?

Però Morris és una idea que ho sintetitza tot: digue’m amb quins objectes convius i et diré qui ets, com penses i quina és la teva manera d’estar al món. Això és el que ell i el moviment que va forjar, l’Arts and Crafts, ens han deixat com a principal llegat. La revolució que va predicar començava i acabava amb les decisions que les persones prenen als seus espais domèstics. És per això que la seva principal obsessió va ser donar-los estímuls per canviar la decoració de les seves llars. “No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”, deia.

O diu. Perquè Morris és ben vigent més de cent anys després de la seva mort. Aquesta pervivència és la raó de ser, més enllà del gaudi visual, que no és pas poca cosa, de l’exposició William Morris i el moviment Arts and Crafts a la Gran Bretanya, que presenta el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fins al 21 de maig. Un gran desplegament de 300 peces entre mobiliari, tèxtils, papers pintats, joies, vidre, ceràmica, metal·listeria, enquadernacions, pintures, dibuix, gravat i fotografia cedides per les institucions britàniques més prestigioses que atresoren patrimoni de Morris i dels seus seguidors i deixebles. Un patrimoni que també ajuda a entendre millor el seu homòleg català, el modernisme, algunes joies del qual s’han sumat a la mostra i han establert diàlegs fascinants.

El director del MNAC, Pepe Serra, que ha tingut la Fundación Juan March d’aliada per tirar endavant aquest projecte, parla d’exposició “delicada”. Això és el que va moure Morris a crear com un foll, i a costa de la seva salut, per contrarestar el mal gust que imperava a l’Anglaterra victoriana. “És la figura més important de la renovació del disseny a finals del segle XIX. Tenia un enorme talent i era versàtil i enèrgic”, assenyala la comissària de la mostra, Joanna Banham.

El cas és que, per impulsar aquesta transformació tan radical, va fer un gest molt simple: mirar al passat. El seu particular Renaixement va consistir a restituir els valors comuns que durant l’edat mitjana tenien les arts i l’artesania. Morris va enderrocar el mur que s’havia construït per separar les belles arts i les arts decoratives, les arts majors i les arts menors.

Per ell, un objecte d’ús quotidià, a més de fer un bon servei, havia de tenir la mateixa consistència artística que una pintura o una escultura. La bellesa havia d’envair totes les parcel·les de la vida d’una persona, entenia. I el més trencador que va fer va ser recuperar el treball de les mans en plena febrada industrialitzadora. L’objecte fabricat amb l’escalf humà prenia el poder. “Estava en contra de la producció en massa d’objectes lletjos i econòmics”, subratlla Banham, cosa que ell mateix va expressar amb aquestes paraules: “Odio la civilització moderna.”

El que feia estava totalment sintonitzat amb el que pensava. I el que pensava bevia de Karl Marx. Morris va veure venir de lluny el consumisme i va emetre un crit que esperava que tingués eco en el futur, és a dir, en el nostre present: “Sigueu selectius.” Més val poc, però ben fet. Morris pensava que capitalisme i creativitat eren conceptes antagònics.

Però no va ser un anticapitalista només per estètica: també per ètica. Va abraçar fort la causa socialista i va esbossar algun dels moviments que s’hi van acabar adscrivint, com l’ecologisme. En els últims anys de la seva vida, la seva activitat política es va intensificar. I va morir exhaust, és clar.

Que hi ha contradiccions que fan grinyolar aquest discurs? Oh, i tant. Els seus productes van acabar satisfent una burgesia progressista amb un poder adquisitiu que estava als antípodes de les escarransides butxaques de les classes populars. “Per la seva qualitat, eren objectes cars i elitistes, sí, però gens hipòcrites. Per Morris, la igualtat social era absolutament imprescindible per democratitzar l’art. Va abominar tota la vida els dissenys banals i de mala qualitat destinats als treballadors pobres”, exclama Banham. En l’exposició llueix un immens tapís que va crear sota l’influx de la llegenda del Sant Greal i que va adquirir un riquíssim magnat. Una peça que, per cert, avui pertany al guitarrista de Led Zeppelin, Jimmy Page, col·leccionista insaciable d’obres d’una època amb fortes ressonàncies en la nostra.