Una visió satírica de l’erotisme

En aquests dies en què la censura està en boca de tothom, és inevitable recordar amb l’escriptor i guionista Hernán Migoya la polèmica que va protagonitzar el 2003 arran del seu llibre Todas putas. Migoya, que en l’actualitat viu al Perú, assegura que no vol estar gaire al corrent d’aquestes persecucions perquè “tinc el colon irritable. Fa quaranta anys llegíem coses d’una llibertat exultant i avui dia vivim una censura de continguts gestionada per nosaltres mateixos. Tothom conspira perquè et converteixis en un autocensor”.

Per Migoya, “la llibertat de creació és més sagrada que la llibertat d’expressió, perquè és una manera de metaforitzar allò que no pots expressar, com feien les pel·lícules de Berlanga”. I hi afegeix que “des de D.H. Lawrence i Nabokov s’està debatent sobre la diferència entre el creador i els seus personatges. A través de l’expressió artística, els que escrivim cremem fantasmes i projectem foscors que tenim. Tot el que és en la naturalesa humana és interessant veure-ho en format artístic, però la cultura oficial només fomenta el bonrotllisme”.

Els fantasmes (sexuals) de Migoya es poden llegir ara al llibre il·lustrat Hazañas eróticas del Cuarentón Hijoputa (Dibbuks), fet en col·laboració amb el dibuixant Santiago Sequeiros i en el qual recullen els seus relats apareguts a la revista Primera línea. Uns relats narrats en primera persona en els quals és legítim veure en el Cuarentón Hijoputa del títol un alter ego del mateix autor: “El meu personatge és molt de slapstick, com un bufó. Em sento bé en la trinxera satírica, m’agrada veure’m des de fora i treure el més fosc i patètic de mi. En la meva obra valoro molt la capacitat de riure’m de mi mateix, però la maleeixo en el meu personatge públic perquè ha fet que gairebé ningú em prengui seriosament: mai em conviden a festivals ni m’esmenten quan es parla de guionistes i escriptors. Tinc complex de nen que vol que l’adoptin, quan l’afer de Todas putas ningú es volia asseure al meu costat.”

A més de l’autoparòdia, Migoya també observa “persones reals i els aplico un filtre eroticofestiu embogit, com si la seva vida sexual la dibuixés Tex Avery i estiguessin en un món de dibuixos animats. Escric sobre sexe però soc un pèssim escriptor eròtic; no busco la masturbació sinó la torbació”.

Migoya agraeix la complicitat gràfica que li proporciona Santiago Sequeiros, que “a vegades troba algun aspecte en els marges dels meus contes del qual jo no era conscient”. L’il·lustrador, per la seva banda, expressa també el seu distanciament respecte determinada concepció de l’erotisme: “Jo soc un dibuixant existencial, no sé dibuixar dones atractives. El meu joc és més conceptual, faig servir l’exageració, el grotesc, l’esperpent.” En aquest sentit, pel que fa als seus referents, Sequeiros admet: “Jo no soc Milo Manara, però les representacions arcaiques del sexe m’interessen molt; soc ateu però considero que el sexe està molt lligat a la religió. També m’agrada molt el romànic, l’art asteca i el japonès, i George Grosz.” I, seguint aquest joc d’influències, ha dibuixat la portada del llibre com un homenatge a “la primera portada de The New Yorker; és una broma que apel·la a la cultura del lector”.