Les invitades incòmodes

La pàgina femenina del setmanari La Rambla de Barcelona l’encapçalaven dues il·lustracions que reflectien el rostre bifront de la feminitat ideal dels anys trenta: l’una representava el bust sever d’una deessa clàssica; l’altra, el perfil d’una dona a la moda, sofisticada i moderna. Ser culta, formar part d’una tradició honorable i, al mateix temps, adoptar les maneres desimboltes d’una estrella de cinema, va donar lloc a un estereotip quasi publicitari de la feminitat durant els anys de la República. Fins que l’aprovació del sufragi universal a les Corts espanyoles, el 1931, va obligar a mirar de cara les dones reals, i als senyors diputats els va agafar por. La periodista del diari El Punt Avui Gemma Busquets, guanyadora de la beca de recerca en comunicació local dels premis Rahola, ha navegat per les hemeroteques per saber com va ser rebuda a les comarques de Girona la irrupció de la dona en la política, i ha arribat a conclusions fascinants, com ara l’escassa convicció, en realitat, amb què tant els partits conservadors com els d’esquerra van acollir la participació femenina, el paternalisme adoctrinador amb el qual s’hi adreçaven, i el temor amb què veien perillar l’ equilibri de forces instituït amb la irrupció d’un electorat imprevisible. “La señorita Campoamor nos ha metido en un berenjenal de todos los diablos”, escrivia un col·laborador del diari republicà L’Autonomista pocs dies després de l’aprovació del sufragi femení per un ajustat resultat de 160 vots a favor i 121 en contra.

Era, de fet, un problema tan gros, que ERC va aconseguir ajornar-ne l’aplicació en les eleccions catalanes de 1932 argüint que no hi havia hagut temps d’elaborar un cens femení. Tot i haver-se aprovat una llei històrica, en aquella campanya les dones van estar del tot absents del debat (“si no voten, no existeixen”, constata Gemma Busquets), però ja no va ser possible ignorar-les en les eleccions estatals del 19 de novembre de 1933. Els partits es van mobilitzar per crear seccions femenines amb l’objectiu de captar la seva implicació i adhesió, i uns i altres van intercanviar acusacions de manipular-les a la seva conveniència, perquè cap d’ells confiava ben mirat que poguessin tenir un criteri propi, i “com si fins aquell moment el vot de l’home no hagués tingut ni la mateixa transcendència ni, sobretot, la mateixa responsabilitat”, apunta la investigadora. La “influència corrosiva” de l’Església feia tanta por a l’esquerra com, a la dreta, les “idees emancipadores” que circulaven a les fàbriques. Bandejades dels afers públics durant segles, relegades a les servituds de la llar i amb un accés limitat a l’educació i la cultura, les dones eren una incògnita i un risc, però no pas menys, com remarcava un altre articulista, que els analfabets. Com escriuria Carles Soldevila a La Rambla, amb la llei a la mà, comptava igual el vot d’una marquesa que el d’una monja o el d’una prostituta. La democràcia era això, però la política efectiva encara no ho havia assumit i, en més d’un text i de dos, les ressenyes periodístiques sobre la campanya electoral queien en vells paranys, com ara enumerar els participants masculins pel nom i cognom, mentre que les dones eren referides a penes com a “senyoretes” o pel seu parentiu (la dona de tal, la filla de tal altre). D’aquí ve la sorpresa amb què reaccionaven davant d’oradores excepcionals com Maria Dolors Bargalló. Gemma Busquets ha rescatat unes quantes d’aquestes dones que es van comprometre amb la República i després van caure en l’oblit, com Angelina Compte Lliuró, Consol Garriga Pla o Joaquima Planas. “La premsa no va prestar cap atenció especial a la dona com a candidata a ser elegida, sinó només com a electora”, raona Busquets. Podien tenir vot, però no veu.

El treball no es limita a traçar una cronologia del vot femení a comarques, sinó que constitueix un autèntic fris d’època, a la recerca, sobretot, de les palpitacions del temps per mitjà de referències a la moda, el cinema, la publicitat, els remeis medicinals i la vida quotidiana, a través de les quals es posa en evidència el contrast entre la dona que pretenien modelar els polítics i la veritable dona del carrer, familiaritzada amb uns rudimentaris sistemes de depilació elèctrica, amb les primeres píndoles anticonceptives, amb el mite de la dona fatal importada de Hollywood i l’últim crit de la moda de París. Ocultes darrere els homes, ja eren bastant més modernes que ells.