“He vist coses que vosaltres...”

A la pel·lícula Blade runner (1982), vam descobrir que en un futur no gaire llunyà –el 2019, que ara ja tenim a tocar– la humanitat seria capaç de crear robots físicament idèntics a les persones, això sí, mancats de sentiments i amb una força sobrehumana. I com molts de vosaltres, mai he oblidat aquell emblemàtic final, quan el replicant Roy Batty diu allò a Deckard de: “He vist coses que vosaltres, els humans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”

Bé, dijous a la nit, també plovisquejava a Girona. Tanmateix, no hem arribat encara al 2019, per poc, i per tant no crec que fossin replicants, però sí que us podem assegurar que els allà reunits sota la gran carpa del Festival del Circ Elefant d’Or, al cor de la Devesa, també vam veure fer coses inimaginables, en aquest cas realitzades per una colla d’artistes que no són d’eixe món però que estan programats per desfermar emocions a tots aquells que els admiren; humans i, per tant, dotats de sentiments.

La funció inaugural no va defraudar, ni de bon tros; més aviat va superar les expectatives, sobretot perquè per al tram final es va reservar el bo i millor del considerat l’espectacle més gran del món. I perquè, no ens enganyem, Genís Matabosch, director, programador, presentador i el que faci falta del festival, té clar que en el seu circ s’ha de jugar al “més difícil encara!”, tal com fa 250 anys es van fomentar els pilars de l’espectacle circense.

Per començar, Alyona Tsvetkova, que amb les cintes i el ballet aeri va demostrar que no només Van Damme té la potestat de fer espagats amb plasticitat. També provinents de Rússia, van entrar a pista uns carnavalescos pallassos que semblaven sorgits del país meravellós d’Alícia i que van completar un número impressionant de malabars amb efecte estereoscòpic inclòs. El jove còmic rus Anatolii Okulov va aconseguir fer riure tothom amb el seu número de caçador de fruites.

El testimoni artístic el van prendre el sextet Revolution Gaucho, vinguts de l’Argentina per mostrar-nos una cosa mai vista a Europa com és el vibrant malambo, una dansa folklòrica tradicional que inclou passatges d’acrobàcia i de malabars mitjançant les boleadoras. I mira que pensàvem que ho havíem vist tot pel que fa a números de mà a mà, però el duo d’exatletes russos Kalutskih van deixar el públic sense paraules amb les seves figures de doble espagat, fent ús del cap o fent força amb els peus. Un llistó altíssim que els equilibris de la xilena Susana Reyes i les clàssiques escales aèries a càrrec de la Troupe Shatirow no van superar, malgrat oferir finals increïbles.

Però com dèiem, “el més difícil encara!” va arribar només començar la segona part amb la irrupció estel·lar del Circ Nacional de Pyongyang. Sense xarxa ni cordes de subjecció, el que van fer els funambulistes coreans a gran alçada no té prou qualificatius si no s’ha vist. És el millor número circense que he vist mai i crec que no sóc l’únic que ho pensa: tot el públic es va posar dempeus ovacionant-los. Les fuetades mil·limètriques de l’histriònic Malhaz Annayev i les acrobàcies sobre patins dels cubans Duo Evolution van mantenir els ànims encesos fins al moment més poètic de la nit, les cintes aèries de l’Adam i l’Eva, el duet A & J. El preludi ideal per a un final apoteòsic, a càrrec de la prestigiosa Jinan Acrobatics Troupe i els seus jocs d’Ícar. Pures baldufes humanes que, a més, munten torres que riu-te’n tu dels castellers quan d’originalitat i dificultat es tracta. Tot això, en una única vetllada, reunit a l’Espectacle Blau. O sigui, no feu cas del que proclamava el personatge encarnat per Rutger Hauer, perquè no, “no és hora de morir”, encara ens queda l’espectacle Vermell i l’Or per veure i disfrutar de tots aquests moments que segur que no es perdran en el temps.