Estacions poblades

Salvador Mas va emprendre el segon oratori de Haydn, Les estacions, amb uns efectius aproximats als de l'estrena de l'obra a Viena el 1801, en què les cròniques parlen «al voltant de 200 músics i cantaires». Se n'han presentat versions menys nodrides, però l'Orfeó Català, el Cor i l'Orquesta Ciudad de Granada abarrotaven totes les possibilitats de l'escenari del Palau. La sala, amb pocs metres cúbics per absorbir tanta densitat, es convertia en un espai sec, amb molt poca ressonància, que enduria els fraseigs musicals. Les comparacions són odioses, però pels que anem cada dia a concert són inevitables i potser lícites quan parlem de sonoritat i no pas de talent interpretatiu. Veníem del so exquisit, la nit abans, de l'Orquestra de Bamberg, que fluïa i s'expandia per l'extens espai de l'Auditori i ens trobàvem amb un so compacte, una mica sord, especialment agre tot i tenir en compte el començament paradoxalment dur del fragment La primavera amb què comença l'obra. Vol dir que la fórmula que semblava ideal de potenciar, o sigui concerts simfònics corals al Palau, s'esvaeix per la pròpia acústica. Cor sol o amb acompanyament de conjunt de cambra s'apunta com a la via òptima.

Les estacions es basen en un llibret escassament inspirador que Haydn va compondre pressionat pel seu protector, el baró Van Swieten, que volia reeditar l'èxit de l'oratori precedent La creació. Haydn ho va patir molt i com a solució va abocar centenars d'idees musicals sobre un text insípid. Tant és així que l'obra es pot perfectament assumir només per la música, sense intentar saber què diuen els que canten. I musicalment és genial, amb cites àdhuc de melodies d'un deixeble i amic com era Mozart, en el tercet del fragment núm. 20. L'obra es va animar a partir del cor de camperols de La tardor i es va mantenir en el darrer episodi, L'hivern. Les prestacions corals van ser excel·lents i, en canvi, els solistes van ser discrets. La soprano Julia Sophie Wagner i el tenor Brickner Szabolcs tenien veu agradable, però en els moments compromesos forçaven la veu i el baríton Markus Volpert vacil·lava àdhuc en els recitatius. Salvador Mas va saber donar caràcter a cadascun dels 31 fragments i va optar per la seva característica de fer les coses sense cap pressa que sobrepassi els tempos indicats pel compositor. Amb aquesta obra s'aconseguia una col·laboració de l'Orfeó amb Granada frustrada per l'equip dirigent anterior i es reparava el nyap d'haver oblidat en la temporada del centenari del Palau la col·laboració d'un il·lustre músic i antic director de l'Orfeó com Salvador Mas.