Cultura

des del laberint

mireia rosich

Servidores de muses

Mentre encara estem respirant aromes liles d’aquest dia internacional de la dona que ha deixat tantes portades de diaris –i esperem que posteriors conseqüències– ensumem ja les roses de Sant Jordi, i per això voldria recuperar la figura de Safo, considerada per alguns com la primera dona poeta d’Occident. Si Homer parlava de batalles i herois, Safo parlava d’emocions, i ho descrivia de tal manera que Plató la va considerar la desena musa. S’ha conservat poca obra en relació amb l’extens corpus que es dedueix que va escriure, però, una vegada més, ha transcendit més la llegenda i les (moltes) especulacions sobre el personatge que la qualitat literària, el talent o la innovació. 

Se la coneix com a Safo de Lesbos, l’illa on va néixer, de la qual tristament hem sentit a parlar molt en els darrers anys pel fet de ser la porta d’entrada dels sirians en la seva fugida de l’horror cap a l’anhelada (i sobreestimada?) Europa. Estar tan allunyats de la capital, a tocar de l’Àsia Menor –actual Turquia–, implicava en el segle VII aC alguns matisos. Les dones, en aquest cas, gaudien de més llibertat que en nuclis com Atenes i Esparta. Sembla que Safo educava noies joves de l’aristocràcia en literatura, música, dansa i altres arts, i les seves selectes alumnes sortien sabent recitar perfectament, per això en les representacions artístiques gairebé sempre trobareu Safo amb una lira, el seu atribut per distingir-la. La poesia es concebia per ser cantada per un aede (rapsode) amb l’acompanyament musical.

Ara bé, així com formava part de la normalitat que Plató ensenyés en una acadèmia o Aristòtil en un liceu, la imatge d’una mestra i el seu cercle de dones, reunides soles en algun lloc remot d’una illa del Mediterrani, “la casa de les servidores de les muses”,  era (i és) tan xocant i seductora que ha generat rius de tinta, fins al punt que de Lesbos n’ha derivat el terme lesbiana i lesbianisme.

En el quadre de la pintora americana (dona!) Amanda Brewster Sewell, veiem tres deixebles escoltant atentament Safo –que subjecta l’instrument– recolzades unes sobre altres amb naturalitat. Curiosament és habitual emplaçar-les en un pati o jardí, entorn idíl·lic per emmarcar figures femenines. El conjunt és tan irresistible que ha fet volar la imaginació sobre si mantenien relacions entre elles, si era un bordell de luxe, si era per formar les dones per al matrimoni..., però del cert no es pot saber res i aquest misteri ho fa més atractiu encara. Llegir els versos de Safo descrivint el desig i invocant Afrodita, deessa de l’amor, no fa res més que perpetuar aquest rubor.

No és important si Safo era molt morena i menuda, com es diu, ni si Cleòpatra tenia el nas gros o petit, és el que van fer i el que van ser, sobretot quan ho tenien tan (més) difícil. I avui en dia? Algú ha sentit mai, per exemple, algun comentari sobre les ulleres (anodines) de (M.) Rajoy? De la Soraya sí. Algú ha dit mai res del pentinat del Quim Arrufat? De l’Anna Gabriel sí. I seguiríem. A mi m’agradaria més saber quins llibres llegeixen tots plegats. Els idiomes que parlen ja ens donen pistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.