Teatre

Iago Pericot. DARRERE LES BAMBOLINES

‘premi Gonzalo Pérez de Olaguer 2017’. J.B

“El premi és ser lliure”

Arran de l’exposició a l’Icub, el 2004, reivindicava l’art de transgredir. Per què?

Vaig néixer el 1929. A partir del franquisme vaig deixar d’entendre moltes coses. Estava perdut. Necessitava trobar una manera per identificar-me: saber qui era jo i què podia fer en aquella situació anòmala. Vaig començar a estudiar magisteri, perquè era de franc (la meva dona era mestra i el meu pare, el director de l’escola dels nois). Només tenia una idea clara i no semblava correspondre amb els estudis actuals. Vaig agafar tots els programes de carrera i els vaig posar nota. La conclusió va ser que necessitava ser al més lliure possible. Així és com vaig anar a parar a la Massana. Però llavors van traslladar la mare a Cuenca i el pare a León, com a càstig. Ella va ser molt valenta. Es va plantar al ministeri i va fer vaga. Al final, la van atendre i li van prometre que tots dos tornarien al Masnou. Vam trigar sis mesos. Jo volia seguir amb l’art. No volia tornar a la Massana perquè quan feia ceràmica mai controlava els colors. quan passaven pel forn sempre canviaven.

I com va arribar al teatre?

Em trobava a Itàlia i Joan Anton Codina em va convidar a fer l’escenografia d’un espectacle [Balades del clam i la fam, de Xavier Fàbregas, 1968]. La vaig fer amb el meu germà Jordi per a un muntatge que es feia a la Cúpula del Coliseum, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Des de llavors, he combinat teatre i pintura. Sempre he fet el que he volgut jo, tot i que m’hagi portat dificultats.

Per la seva aventura al nu, potser?

Quan vaig fer Mozartnu a Saragossa (1968) van venir els GEO! Aquesta producció, però, ens va donar moltes alegries, com per exemple que la vam anar a representar a Nova York.

En va fer una interessant versió el 2008.

És l’única peça que he continuat. Vaig ajuntar els cossos envellits dels ballarins del 1986 amb els joves. Ara estic preparant una tercera versió: a aquestes dues parelles hi vull posar una tercera de minusvàlids. Tots els altres espectacles els dono per acabats, un cop acabada la producció.

Ser lliure té premi, al final?

El premi, abans de res, és ser lliure, poder-me expressar. Ho celebro perquè he estat ben acceptat per la gent i això és el que em satisfà. Estic molt content que els crítics ara reconeguin la meva feina. Ells sempre han vingut a les meves estrenes i els he deixat dir el que vulguin. Ells també han de ser lliures de dir el que vulguin; això és el que més admiro. Ser crític és molt difícil.

Què aporta la mitologia a la cultura. És inspiradora?

Volia fer una obra que critiqués l’evolució humana. Vaig pensar en una Venus. I em va venir de sobte la Venus de Willendorf. Volia que una dona del paleolític, de fa més de 20.000 anys, veiés què havia fet l’home i després decidir tornar al seu poblat.

En l’ultima funció de La Venus de Willendorf (TNC, 2010) el va convidar a anar-se’n amb ella...
Sí, vam sortir de bracet, de retorn cap al paleolític. Vaig trobar una basca que feia molt bé el paper. Li vaig dir en el càsting que hauria de sortr totalment nua i que no podria dir ni una paraula. Ella no hi va posar pegues però em va preguntar: ”Podré expressar el que vulgui sense parlar?” Això em va fer veure que era la que buscava. En teatre es pot fer de tot.

Però ara són moments molt durs amb sentències condemnatòries per a cantants de rap...

Jo ho seguiria fent. Als 88 anys, ja és difícil que em posin a la presó. Pensa que jo he fet Mozartnu a l’altar de León! Es pot fer tot amb respecte per la persona despullada. Un nu, d’entrada, impressiona, però després ni te’n recordes. I això que a Adam i Eva passaven pel mig del públic.

La llibertat com a lema. Com Carles Santos.

Era molt amic meu. Pocs dies abans que marxés, vam estar sopant junts. L’admirava moltíssim perquè feia el que volia. La seva mort és una misèria molt gran per al país, una llàstima horrorosa.

I la política?

No la toco de la manera convencional, en tot cas. Ara estic preparant un muntatge en què denuncio per què les dones cobren menys que els homes. No ho he entès mai. Si tot va bé, l’estrenarem l’any vinent a La Seca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona