Fidelitat Formosa

Home de teatre que evita elevar massa el seu coneixement, té un tarannà que recorda molt el seu conciutadà Joan Oliver, Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). De fet, va ser la llavors incipient directora Carlota Subirós que el va convidar a posar-se a la pell del poeta creador de la Institució de les Lletres Catalanes en la breu república, amb els companys de la Colla de Sabadell al muntatge Ària de diumenge (TNC, 1999). Formosa es mou millor per la discreció, amb un caminar assossegat, una mirada sovint irònica i descomptant la feina de traducció que li queda per fer. Ara, la revista El Procés ha volgut dedicar-li un monogràfic de 234 pàgines. És el primer cop que aquesta revista en dedica a un autor viu. Aviat és dit. En l’exemplar participen diferents intel·lectuals i representants dels món artístic català, com el director Hermann Bonnín, que glossa la figura de Formosa al text Feliu Formosa rere el vidre, en què recorda els anys compartits en l’ambient del teatre independent. També aporta la seva visió del personatge Joaquim Carbó, escriptor conegut per les seves obres adreçades al públic juvenil. I es repesquen una colla de papers d’una mena de naufragi vital, que suposa tota una vida dedicada a les lletres (va rebre el Premi de les Lletres Catalanes el 2005) i , molt sovint, al teatre (que ve a ser la translació de les lletres que prenen veu i cos a l’escena). Feliu Formosa, Formosa fidel a la seva manera d’entendre la cultura de manera rotunda i alhora meditada, anant pas a pas.

Formosa explicava fa unes setmanes en una concentració de novetats editorials seves (reedicions, selecció dels seus poemes més sentits, i traduccions en poesia i teatre) que es va acomiadant de tot. Als seus 83 anys, viu a Igualada una vellesa agraint cada dia, cada troballa. En la revista El Procés es detallen moltes de les amistats que ha anat conreant a la seva vida i, sobretot, moltes de les complicitats amb qui ha trenat feina, compromís, lluita. Ara, diu que la poesia l’ha abandonat. No es veu amb cor d’acontentar-se d’anar recopilant haikus. Diu que li segueix donant voltes, per si troba la manera de reordenar el seu pensament i destil·lar-lo amb un nou poema llarg. Si no, deixarà que els haikus rodolin pendent avall. Formosa està prou complagut. Percep que la gent l’aprecia, que se li apropa per saludar-lo, per recordar les múltiples feines. I se sorprèn de la bona rebuda que té dels seus antics alumnes de l’Institut del Teatre. I és que la professió de professor no és la que figura habitualment en el seu carnet d’identitat; potser no s’hi ha identificat però ara intueix que desprèn una aura de savi, de veu calmada que cal escoltar, que molta gent té ganes d’escoltar i de preguntar-li sobre qualsevol matèria o tema, sigui del segle XX o del XXI. I la prova del cotó ve de la memòria viscuda d’aquest redactor que, tornant de la redacció d’El 9 Nou de Sabadell, sovint se’l trobava al Rodalies tornant a Sant Andreu Arenal i ell advertia que potser s’havia excedit un pèl massa en fer una lloa a un artista en la darrera presentació en motiu de la presentació d’una nova edició de la revista Quadern. L’entusiasme sempre creix davant d’una audiència massiva.

Sembla impossible que un traductor de Brecht impenitent i un curiós en tota literatura dramàtica no hagi provat d’escriure cap escena. No hi ha res publicat i, assegura, ell no n’és, d’autor. Sí que es reivindica com a actor i com a traductor. I és que la seva curiositat l’ha traslladat sovint a les sales de teatre i, encara més, a llegir peces per valorar-ne la possible interpretació al TNC. El Procés recull un parell d’exemples: una fitxa del 2008 fa referència a La desconeguda, La barraca de fira, El rei a la plaça, d’Aleksnder Block (una proposta de Moisès Maicas i Anna Soler Horta que Formosa plantejaria coma interessant “novetat” per a la Sala Petita); i una altra, sobre el teatre de Palau i Fabre (La tràgica història de Miquel Kolhas i Homenatge a Picasso) del 2009: “Sens dubte, hi veig la mà de Marta Carrasco, fent tàndem amb algú que es faci càrrec del text, però deixant-li a ella la màxima autoritat pel que fa a la visualització de tot plegat.”

De peces que, tot i recomanades, no van acabar transcendint a la cartellera del teatre públic, on ell va ser assessor de lectura durant molts anys. Per ara. També el director Albert Arribas fa una confessió arran de l’encàrrec que va rebre en fer un petit homenatge a Formosa a partir del poemari Sala de miralls en motiu dels 80 anys del poeta: “Han passat tres anys, i algunes de les nafres silencioses de la sala dels miralls de Formosa —i les ferides que m’hi vaig fer quan vaig voler portar-les al joc teatral— encara estan obertes. Perquè el temps bé pot cicatritzar moltes coses, però no la nostra responsabilitat en relació amb el llegat que deixem al darrere.” Aquell treball tenia la incorrecció política tant del to de la colla de Sabadell (amb Pere Quart al capdavant), era un homenatge que volia trencar amb el ritual més formal de les felicitacions amables, i sovint hipòcrites, dels homenatges.

També Andrés Corchero, amb qui van treballar el 1991 una peça de poesia i dansa a partir de Jaime Gil de Biedma, A un poeta futuro, reconeix que va ser Formosa el que li va obrir el món del poeta barceloní: “Em va il·luminar un món poètic que fins aleshores m’havia passat desapercebut. Em va descobrir Gil de Biedma, però també em va parlar de Goethe, de José Ángel Valente i de molts altres.” Coincideix en la mirada l’actor Carles Martínez en la seva carta: “I al darrere d’aquest màster hi ha un home senzill de Sabadell amb el qual he passat vetllades meravelloses prenent la fresca, anant a sopar i parlant de tot i més… i amb un sentit de l’humor a prova de bomba!” Formosa, qui sap si conscientment, ha fet bo el paper de traspassar el coneixement a les generacions més joves, com queda a bastament demostrat en aquests casos.

La muller de l’Oliver explicava que, en traslladar-se de la casa de Via Augusta a la que viuen ara [travessera de les Corts, 200, en un pis que maleiria els partits del Barça pel públic sorollós de cada diumenge], el seu marit havia posat tots els seus papers en carpetes, desordenadament. Ara, l’Oliver està ordenant aquests papers i la seva muller en llença “bosses senceres” a les escombraries (veig que l’Oliver és un gran “llençador”, com jo. Les meves neteges també són radicals). De tota manera, la neteja de l’Oliver és una mica preocupant. Potser llença coses que no hauria de llençar. Com saber-ho? Certament, la capacitat de neteja de Formosa deu ser més aviat formal perquè, d’altra manera, seria impossible que hagués emmagatzemat tantes cartes originals, dibuixos. El Procés (revista iniciada en format digital el 2012 fent referència a Kafka i no a l’envitricollada situació política, aclaria el seu director, Joaquim Armengol, en la presentació) fa inventari a mode de tastaolletes. I bona prova d’això és l’epistolari que manté amb Agustí Bartra i amb Anna Murià. També de les quatre ratlles que Joan Oliver va escriure a Feliu Formosa per encoratjar-lo després de la mort de Maria Plans, la seva dona: “Sé per experiència pròpia (vaig perdre la meva primera muller encara jove) que en aquesta fatal circumstància no hi ha condol ni consol que valgui però, amb tot, vull que sàpigues (perquè t’estimo de debò) que sento el teu dolor amb profunda, amb sincera, amb entranyable sinceritat.”

Oliver va encarregar a Formosa pels volts del 1962 les cançons de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht. Va ser el primer encàrrec d’un enfilall que s’anirien prodigant amb el temps. Però Formosa va descobrir Pere Quart arran d’una trobada al desaparegut Gran Price al Festival de Poesia del 1970: “El seu discurs, corejat pels nombrosos assistents amb crits de «Llibertat, llibertat!» (clarament esperonats pel poeta), va ser d’una audàcia política i d’una força oratòria espectaculars. La policia franquista no va gosar o no va poder intervenir-hi, però l’acte va tenir conseqüències polítiques per a Colomines, per a Oliver i potser per a algú més que no recordo: multes considerables, retirada de passaport…”

“Diria que Oliver era un apassionat que amagava un gran sentimental. Del seu llibre Tros de paper, acabo de llegir per enèsima vegada un llarg text, Francesc Trabal recordat. L’Oliver parla del seu amic Trabal, autor i personatge mort a l’exili xilè, que jo també conec bé i que admiro, i ho fa amb atractives dosis d’humor, amb nostàlgia i amb una gran tendresa. És un text que sempre m’ha emocionat.”

Preciosa fidelitat la de Feliu Formosa amb la literatura i amb la vida més petita i convencional que ha reprès amb la seva segona dona, Anna Vila. Al llarg de 83 anys de vida, Formosa sap teixir una alquímia complicada entre les coneixences personals i una obra de densitat (com no podia ser d’altra manera un poeta i traductor de Brecht). Com aquells savis entenen i expliquen la vida des de la taula del menjador, dibuixant en racons de papers i prenent notes per a futures creacions, que empenyen sempre endavant.