Quatre pares desorientats

El 2016, Pep Puig, terrassenc del 1969, va guanyar el premi Sant Jordi amb La vida sense la Sara Amat. Abans, havia publicat dues novel·les (L’home que torna i Les llàgrimes de la senyoreta Marta) i un recull de contes (L’amor de la meva vida de moment). Ara, presenta Els metecs, que li ha publicat Empúries.

L’editora Marta Selvas considera que “és una novel·la profunda però vestida amb humor”. A diferència de les anteriors, ben carregades de nostàlgia.

Els metecs comença pel títol. “Vaig conèixer el terme metec a partir de la cançó de Marina Rossell [El metec, en què versiona Le métèque, de Moustaki]. Aquest mot té una sonoritat que em fascina fins al punt que vaig decidir escriure una novel·la perquè portés aquest títol”, afirma l’autor. Tota guspira val per posar una obra en marxa, és evident. “Metec significa una cosa com ara els que han anat a parar a Grècia i encara no són ciutadans de ple dret. Algú que està més enllà de la casa. I és que vivim en un món de desplaçament constant. En francès, és un terme amb una connotació negativa”, hi afegeix.

Pel que sembla, en la formació del text hi ha les trobades amb altres pares per fer un cafè després de deixar els fills a l’escola. Els quatre personatges principals surten d’aquí. I, més o menys, van autoritzar que Puig els utilitzés. “Les meves novel·les no són autobiogràfiques, però sí biogràfiques. Tot és una gran ficció, però passa per mi i, per tant, parlo de com veig la vida i de mi.”

“És una novel·la sobre la crisi masculina relacionada amb la paternitat” amb quatre personatges principals: “El Mario, un uruguaià a qui la dona ha abandonat, que fa un viatge nostàlgic a les Voltes, el poble on va viure fins als onze anys; el Pere, que escriu la història del Mario, perquè el fascina; el Guillem, un psiquiatre, i el Rodric, un detectiu privat desanimat de la condició humana i que es posiciona contra les dones, en especial contra la seva. No hi ha correcció política, però sí irreverència, perquè he volgut reflectir el que els homes parlen quan són sols”, afirma Puig, que ha mirat d’evitar ser misogin.

L’obra té molt de “recerca del pare, no cadascú del seu, sinó dels pares que són ells mateixos”. “Una recerca fracassada d’antuvi. Mostro el moviment desorientat dels qui busquen una cosa sense saber què busquen. És difícil ser alhora pare i home.”