Crítica
cançó
I tots els mots van esdevenir poètics
Roger Mas es va embolcallar amb el so atmosfèric del grup i els poetes
La trajectòria de Roger Mas ha estat una de les més interessants del panorama de la música catalana des del canvi de segle. El cantautor de Solsona té un estil propi, en què alterna el treball musical amb la fidelitat a la poesia, que tan bons resultats li ha donat. La nit de divendres a l’Auditori va ser una bona mostra d’aquesta intersecció. Acompanyat dels tres músics amb qui ha gravat el seu magnífic disc Parnàs –la multiinstrumentista Míriam Encinas, el contrabaixista Arcadi Marcet i el teclista Xavier Guitó–, Mas va mostrar les taules que ha aconseguit després de superar la timidesa de la seva primera època. Es mostra cada vegada més inspirat i còmode. Amb un vestit gris i espardenyes, saltant de l’acústica a l’elèctrica, va dividir el concert en blocs, separats per intervencions de poetes que ha adaptat, com ara els dissortadament poc coneguts Toni Gol i Amadeu Vidal. Des de La margera i Si dolce è ’l tormento, Mas es va deixar embolcallar pel so atmosfèric del grup, una delícia, tant pel jazzístic i profund piano de Guitó com per la dilruba i la viella d’Encinas, que aconseguien crear uns clímax perfectes per a l’antologia de poesia desplegada pel cantautor. L’intens poema d’amor de Gol interpretat per Mas amb lleugers matisos reggae va obrir els primers poemes sols del berguedà, que va estar immens, també en la simpàtica introducció quan va recordar les nits de Manlleu en què es van conèixer.
Un altre moment àlgid va ser Oda a Francesc Pujols, un pensador per qui Mas sent predilecció, així com per Martí i Pol, a qui va reconèixer el mestratge, io per Joan Maragall, de qui va fer Soleiada, després de dir que li va costar entendre que fos dedicat a la Immaculada Concepció. Els records de la Universitat de Lleida amb Vidal van dirigir-nos cap a la segona part d’un concert de gairebé tres hores, que es va fer essencial i divertit. Pròxima cita, Manresa.