Entre la paraula i la llei

Potser encara no som conscients del que està representant el festival Mot per a Olot i Girona, però és sense cap dubte la iniciativa més engrescadora que tenim a favor de la literatura. Entrar a l’auditori de la biblioteca Carles Rahola un dia feiner a mitja tarda i trobar-lo ple, pleníssim, amb més d’un centenar de persones disposades a escoltar en sessió contínua una colla d’escriptors vinguts d’arreu del món, podria arribar a commoure fins a les llàgrimes, si no fos que el sentiment predominant és el d’alegria. De les tres converses programades divendres, els assistents van poder tornar-se’n a casa com a mínim acariciant tres idees com si freguessin pedretes a la butxaca: que, d’acord amb Heràclit, amb el qual opina Pep Coll que arrenca el pensament occidental, “cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”; que el llenguatge engendra el seu propi paisatge a l’entorn, de manera que, en la feliç imatge proposada per Andreï Makine, “el silenci que ve després de tocar una peça de Mozart encara és Mozart”, i que part de la barbàrie nazi, tal com la va experimentar de manera dolorosa la família de Philippe Sands, neix quan l’advocat de Hitler, Hans Frank, estableix que “estimar el führer ha esdevingut un concepte legal”, és a dir, quan l’odi és instituït pels tribunals.

Totes tres representen variants de la “literatura encarnada” que el Mot d’aquest any ha pres com a lema per referir-se tant al compromís de l’escriptor amb la realitat del seu temps com amb l’escriptura mateixa: la paraula feta carn, o feta llum. Miquel de Palol havia dit que cap de les especulacions intel·lectuals dels seus llibres no tindria sentit si no estigués al servei d’expressar alguna cosa sobre la vida. Semblantment, Andreï Makine, citant Cocteau, creu en el poder de les paraules per vèncer la mort, encara que siguin tan esborradisses com “petite pomme”, tal com la pronunciava la seva àvia a la taigà siberiana, sil·labejant-la amb una dolcesa llunyana i somiosa per la qual avui, a Makine li resulta impossible assenyalar el rostre d’aquella dama afrancesada en les velles fotografies familiars i no assegurar: “Aquesta cara l’he estimat.” Perquè les paraules, dites en una llengua o en una altra, ens modelen també el cos, ens alteren la boca, la manera de frunzir les celles, el ritme de la respiració: fins a aquest punt són portadores d’identitat. Pep Coll, des del públic, va recordar que Joan Fuster ja afirmava que “pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, però parlar i, doncs, sentir i pensar en el mateix idioma que els alemanys, no va pas salvar els avantpassats de Philippe Sands a l’obscura ciutat de Lviv (o Lwów, o Lvov, o Lemberg, segons l’imperi que l’hagués conquerit), de manera que soil (el sòl) i soul (l’ànima) no són en determinades circumstàncies garantia de comunió. Ni tan sols amb la llei a la mà. Una ratlla molt fina separa de fet els conceptes de “genocidi” i “crims contra la humanitat” establerts per primera vegada en els judicis de Nuremberg i que Sands, expert en dret internacional, va resumir imperiosament així: “Vols que la llei et protegeixi perquè ets un ésser humà o perquè pertanys a un grup amenaçat?” Tenim valor per nosaltres mateixos o hem de continuar refugiant-nos en “nocions tribals”?, es preguntava també Miquel Berga advertint del perillós veïnatge del terme genocidi amb la distinció entre el nosaltres i els altres.