Cabaret marcià

Què empeny la gent a entaforar-se en un teatre? El misteri de l'existència mostra la seva cara més enigmàtica en nits com la de dissabte. Que els Dagoll Dagom tenen tirada, això no té cap dubte, omplen fàcilment el cistell, com aquell qui diu. Hi havia, però, un públic sorprenent: pares arrossegant les seves criatures cap a la Nit de Sant Joan potser en un intent de transmetre aquelles sensacions viscudes; també nostàlgics expectants a punt de sotmetre's al flash back dels mítics anys vuitanta; però, per més que un s'arronsi, l'inexorable pas del temps esbat de pols la memòria i, neta, allò que abans tenia un sentit intens, ara sembla una capseta de fira. A la fi alguns van adonar-se que s'han fet vells, nens emancipats que ja no responien a l'estímul ofert, l'exercici memorialístic els va deixar perfectament allisats; d'altres han posat anys, però segueixen en la perpètua felicitat d'aquella estelada fabulosa. L'escenografia és bonica i clara: en la nit del solstici d'estiu un penjant semitransparent i estampat insinua un fons de revetlla, en obrir-se veiem el mosaic brillant i vidriós d'una sala de festes, al vol d'aquest espai unes cortines metàl·liques dibuixen una corba llangorosa i inflada, és el foc pintat on es combinaran la màgia dels esperits i dels astres. L'espectacle resulta una revetlla ye-yé, un recorregut melòdic i fugaç pels anys seixanta: twist, balada, bolero, txa-txa-txa, polka, rock, cabaret..., una comèdia musical acolorida i naïf amb estructura de revista, una mena de cant al foc i a la innocència més tendra, vinculada per un reguitzell d'esquetxos i números musicals prou estranys i desiguals, com efectivament suggereix l'eslògan magnificat: cabaret galàctic! Això a part, sorprèn que la reposició del clàssic s'hagi convertit en un espectacle bàsicament infantil, en una mena de conte de fades pubescent, en un viatge iniciàtic d'una candidesa acriaturada. Així es comprèn, per exemple, que el nivell dels diàlegs i certs gags siguin un plom per aquells que, desafortunadament, em deixat a banda l'adolescència. És cert que té els seus moments agradables, fins i tot alguna espurna capaç de fer somriure més d'un, i el segell inconfusible de la companyia que, per a aquells que els agrada, segueix mantenint l'efecte just i desitjat. Sens dubte és un encert la caparrada de cercar la paròdia i no l'estampa nostàlgica i sentimental que hagués pogut acabar amb uns quants..., bolets. La música en directe decora sempre una partitura discreta que potser arrossega de sobres un to de carrincloneria encerclada i tèbia, tampoc hi ha grans veus, només una correcció alegre que es manté al llarg del tempo. Les coreografies, en canvi, són més aviat escarransides i estereotipades, omplen, si de cas, espai i temps. La beta humorística de l'Anabel Totusaus lluenta una mica l'estat general de la galàxia. Per a devots incondicionals.