Més que un club d’infidels
Lluís Segura debuta com a director amb una sàtira sobre homes casats que han perdut la passió
“L’home avui en dia ja no té ni idea de quin és el seu paper i s’ha de reconstruir”, diu Lluís Segura, que debuta com a director del seu primer llargmetratge amb El club de los buenos infieles, mentre treballa en el guió del proper film de J.A. Bayona. “Hem de començar a tenir sentiments, a dir la veritat, parlar, conèixer-nos...”, hi afegeix.
La reflexió és seriosa, però aquesta sàtira amb format de fals documental vol sobretot fer riure, homes i dones. “La principal pretensió és que la gent rigui i s’ho passi bé, ara que és Setmana Santa i intenten que estiguis trist i reflexionis sobre els teus pecats –diu Lluís Segura en una entrevista a aquest diari–. Prou problemes tenim en aquest país, és hora d’anar al cinema a riure una mica.”
Basada en fets reals
“La pel·lícula està basada en fets reals, explica les coses que he anat veient dels meus amics i coneguts –hi afegeix el director–. Volia riure de com ens comportem els homes quan ens ajuntem, fer una sàtira de com n’anem, de perduts.”
Els actors Fele Martínez, Raúl Fernández de Pablo, Juanma Cifuentes i Hovik Keuchkerian interpreten quatre amics que es retroben en una festa d’antics alumnes, s’adonen que tots han perdut la passió en els seus matrimonis i volen recuperar-la creant un club i tenint aventures amb altres dones. El psiquiatre d’un d’ells i un altre amic (grans composicions d’Albert Ribalta i Jordi Vilches) s’afegeixen al club, que es va descontrolant, però els seus problemes no es resolen. “Els homes parlen més que en tota la història del cinema –explica Lluís Segura–, i ploren, simulen orgasmes i fan coses que normalment no fan mai, i tot això fa riure, justament perquè no és el normal.”
Fals documental
El format de fals documental dona originalitat a la proposta. “La pel·lícula és una confessió –comenta–, i ens feia gràcia que els personatges parlessin a càmera per explicar el que ha passat. Com que es basa en fets reals, la veracitat del que estan dient és més gran amb aquest format, tot i que des del principi veus que és un documental fals. Aquest format de fals documental et permet dir mentides bestials impunement”.
El guió ha estat escrit a quatre mans per dos homes i dues dones (Sara Alquézar, Enric Pardo, Ingride Santos i el mateix Lluís Segura), i es nota en el resultat: “Tot i que els personatges són masculins, es podria traslladar fàcilment a les dones, perquè la pel·lícula parla de la falta de passió quan portes molt temps en un matrimoni. Jo crec que la societat encara no ha trobat la solució a aquest problema, seguim casant-nos i jurant fidelitat com els nostres avis, però ells vivien en un món molt diferent.”
Més que Resacón en Las Vegas, amb la qual comparteix ingredients, “la pel·lícula que em va inspirar espiritualment, salvant les distàncies, és Husbands de John Cassavetes: homes desesperats fent ximpleries”, diu Lluís Segura, un altre cineasta format a l’Escac, que ha dirigit curts i publicitat, i ha escrit guions abans del seu primer llargmetratge.
Notícies relacionades
