“La poesia ens salva”

Bé, Lobo Antunes descrivia una regió específica d’Angola en temps de combats durant l’època colonial. Una zona que encara avui s’anomena “la terra de la fi del món”. Em consta que Lobo Antunes sent una gran passió per Angola. Ha arribat a dir que voldria tenir passaport angolès. A ell no li agradaria que ens quedéssim amb aquesta idea. El respecto molt, però és un escriptor portuguès, que va ser metge militar en els anys de la guerra contra la guerrilla. Lobo Antunes és portuguès i jo soc angolès. A més, Teoria general de l’oblit és un llibre particular, perquè, a diferència dels anteriors, protagonitzats per angolesos, aquest el protagonitza una portuguesa. M’interessava algú amb un pensament carregat de prejudicis.

Sí, és una dona aïllada, forçada a viure a Luanda, que no ha volgut mai sortir de casa i que es troba amb la desaparició de la seva família i isolada del món que l’envolta. Odia Angola i la seva població. Al llarg del llibre es va transformant i descobreix una altra persona.

Una mica sí que ho és. Crusoe o el seu servent, Divendres.

En els meus llibres, tot i ser de narrativa, existeix aquesta presència de la poesia, perquè la poesia sempre ens salva i ens rescata. Soc un lector compulsiu de poesia, un novel·lista que llegeix poesia per poder gestar ficció. Potser per aquest motiu la poesia és tan important en els meus llibres i hi apareix entre línies, tal com has vist. A la meva biblioteca tinc més llibres de poesia que de ficció. D’altra banda, dins d’un context tan difícil com l’Angola que descric, la poesia, l’humor i les rialles són el que ens salva.

Resulta curiós el fet que el moviment per la independència d’Angola provenia de l’àmbit de la poesia. Els nacionalistes eren un moviment cultural, literari. Un poeta, Ruy Duarte de Carvalho, deia que “tot va començar amb la poesia”. I és veritat: primer va venir la poesia, i a través de la qual es va constituir aquest moviment d’alliberament al colonialisme, que es va convertir en polític i de resistència armada, i que ens va dur a la independència. El primer govern estava format bàsicament per poetes.

Sí [riu]. No per això varen ser millors... Trobaríem molts casos de bons poetes i escriptors que han estat polítics pèssims.

No tots els blancs van abandonar el país, només els portuguesos, blancs o negres. L’inici de la guerra civil va provocar la sortida massiva de la població portuguesa, però no dels angolesos blancs.

Sí. Ara visc en una petita illa del nord de Moçambic, la que va donar nom al país. Té una ciutat històrica antiga de poc més de quinze mil persones. Per escriure és el lloc perfecte, un indret que em va atreure des del primer moment. Quan els portuguesos van arribar, fa 500 anys, ja era una ciutat antiga, àrab i suahili. Sempre ha mantingut el mestissatge, l’acceptació i convergència de cultures. Té catedrals, mesquites i temples hindús. Tots en harmonia.