Tens el d’això d’en d’allò?

Recolzada en una estiba d’exemplars de Patria, de Fernando Aramburu, que sobreviu encara a l’èxit que el va coronar l’any passat com l’autor més venut en castellà, la presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, Maria Carme Ferrer, es resistia ahir al migdia a facilitar cap llista, per provisional que fos, dels títols que preveia vendre més a la seva parada de la llibreria Empúries. “És un lleig per a tots els altres”, es queixava, convençuda que al més petit rumor que es propagués, els lectors acudirien en massa a comprar el llibre assenyalat, per a humiliació de la resta. Però la presidenta és comprensiva, i no es fa pregar gaire per accedir a llançar alguna pista matinera, amb la condició que li embargarem la informació. Pot comptar-hi: els diaris no surten fins l’endemà. La seva preocupació, de tota manera, em posa en guàrdia. Pocs metres més avall, Guillem Terribas, de la llibreria 22, ja s’ha mostrat fastiguejat amb els rànquings de cada any. “Ho sabeu, no, que els noms que acaben encapçalant la llista no representen ni el 5 % del total de les vendes?” “A mi, plim”, que dic jo, que no faig llistes ni per anar al súper, però veig la meva oportunitat i replico amb la pregunta que tot periodista desitja fer almenys un cop a la vida: “De quants exemplars estem parlant?” D’un centenar; cent cinquanta si l’autor és a la parada firmant, diu en to doctoral. Dels altres, potser se’n despatxen una dotzena, quatre o cinc, o cap... o una trentena, en el cas que siguis Núria Esponellà i tinguis el marit fent una propaganda entusiasta de la reedició de Gran cafè a tothom qui li passa pel davant. Alto! Reflexionem-hi un moment: si a ningú no li interessen, es pot saber per què continuem fent aquestes empipadores prospeccions? Deixem córrer els rànquings, i tots contents, els que venen poc i els que venen molt. Al capdavall, si escolteu amb atenció les converses de la gent a peu de parada, el llibre més venut és el mateix any rere any: es titula Això, i l’ha escrit un tal d’Allò. Ahir mateix un parell d’amics sospesaven dubitatius un exemplar de La fugida d’Urània, de Susanna Rafart, fins que un d’ells va decantar el dilema: “És que això l’únic que s’ho podria llegir és en d’allò.” I van passar a una altra cosa, potser a La terra maleïda, de Juan Francisco Ferrándiz, que segons els llibreters gironins ahir s’estava convertint en el fenomen espontani de la diada: “L’hem tingut mig matí morint-se de fàstic, i de cop l’han començat a demanar, un rere l’altre”, explicava Irene Gibert, de la llibreria Geli. De tota manera, abans de la nota oficial del gremi (el nostre “informe pelicà”), a Girona ciutat dos dels títols amb més requesta eren La noia a la finestra, de A.J. Finn, pseudònim de l’editor Daniel Mallory, que en algunes parades al matí ja s’havia exhaurit en català, i, a una certa distància, Sota cels llunyans, de Sarah Lark, un altre pseudònim, aquest de l’alemanya Christiane Gohl, com si això de fer cèntims escrivint fos un acte vergonyant.

Que prenguin nota de Martí Gironell, que ha estat a cara descoberta i amb un somriure d’orella a orella que ha tornat a enfilar-se al capdamunt de la llista dels elegits amb la seva última invenció, La força d’un destí. Vora d’ell, cap sorpresa: el nord-català Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi per Jo soc aquell que va matar Franco, i la inefable Pilar Rahola, que a Girona té també consumidors dels seus productes. Màrius Serra, en canvi, va punxar, segons els llibreters, amb La novel·la de Sant Jordi, i mira que ho tenia tot a favor, en benefici probablement de María Dueñas, que va tornar a ser una de les reines de la festa amb Les filles del capità.

Però els grans triomfadors, en realitat, van ser uns altres: els llibres sobre “tot allò que va passar l’1 d’octubre”, des de Dies que duraran anys, de Jordi Borràs, fins a Operació urnes, de Xavier Tedó i Vicens Estaran, i els que celebren la meravellosa ascensió del Girona de futbol, sobretot a través del llibre que li ha dedicat Albert Bassas. En una parada m’indiquen, a última hora, que també arrasa un llibre de salut de Xevi Verdaguer, i en vista de la meva ignorància, m’aclareixen: “Sí, dona, aquell que et mira les caques.” Sort que només hi ha un Sant Jordi a l’any.