“En els últims vint-i-cinc anys he fet més d’un miler d’obres”

anel Palahí (Girona, 1945), psicòleg de professió, va tardar cinquanta anys a dedicar-se plenament a la seva vocació artística, però un cop presa la determinació, no hi ha qui l’aturi: en poc temps s’ha fet respectar pel rigor amb què aborda la seva escultura, de concepció meditada i atenció minuciosa a l’ofici, com correspon a un descendent de dues generacions d’artesans. Observades amb atenció, en les seves obres, com les que exposa fins al 20 de maig al claustre de La Mercè, s’hi entreveu tot el camí recorregut, des del taller patern fins al Seminari, passant pel treball terapèutic amb els afavorits i la seva passió per la literatura, el teatre i la música.

Són escenaris en un sentit ampli, però en l’origen hi ha la idea del teatre, expressada en la T de les primeres peces, que es transforma en un nus al·lusiu al descabdellament argumental, o que es desdobla en dues grans tes, perquè de fet no arribem a saber si el teatre reflecteix la vida o a l’inrevés. En d’altres hi represento la boca de l’escenari, adoptant solucions metonímiques, com en aquest esquelet d’arc de tramoia que evoca al mateix temps l’arcada de la pujada de Sant Martí, lleugerament esbiaixada, i que vaig fer pensant en la Nit de Poetes.

Hi recorro bastant, però també faig servir molts altres materials. Aquest mateix matí estava treballant en una peça feta amb un tronc d’alzina. De la mateixa sèrie dels Escenaris tinc unes peces en bronze, uns teatrets, massa petits per dur-los aquí, inspirats en l’òpera i en clàssics com Molière o Shakespeare, que són tan actuals i que funcionen com a escenaris mentals. M’agrada complicar-me la vida. El meu germà Salvador, amb qui vaig introduir-me en l’escultura, sempre em deia: “No se t’ha acudit mai fer un puto angle recte?” Per a mi aquests jocs arquitectònics són un repte. Sort en vaig tenir d’ell, però. Tenia una altra màxima molt enraonada: “S’ha acabat fer xapusses! Es tarda tant a fer-ho bé com a fer-ho malament!” I és veritat.

Ja he dit que l’escenari té múltiples significats. Pot ser l’esplanada de Gizeh, o els canals de Venècia, o el Barri Vell de Girona. Els escenaris de la vida, de fet, els paisatges interiors, els mentals i patològics. Per tant, aquesta col·lecció és infinita. En aquesta peça del faraó hi ha contingudes moltes idees: ell mateix és una referència a la fascinació pel món antic que expressen òperes com Nabucco o Aïda; en lloc de la serp al front, hi té una nota musical; a les orelles, dues claus; el vestit és fet de pentagrames, i la barbeta recorda les premses de vi o d’oli, una espiral que no s’acaba.

És deformació professional, sí. Sóc psicòleg psicoanalista, i de fet encara exerceixo. Vaig començar treballant per a empreses en la selecció de personal, però allò no m’agradava i em vaig introduir en l’assistència a persones amb deficiències. Fins que vaig tenir cinquanta anys, em vaig formar a Barcelona en psicoanàlisi, que aquí encara no estava reconeguda, i em va servir molt per atendre persones amb deficiències, invidents, delinqüents o toxicòmans. De cop, però, vaig fer un gir radical: vaig decidir apostar per l’home nou. Ara sóc un privilegiat perquè faig el que vull. Ja diuen que l’estil és l’home, no? Segurament em faig més savi que ric, però l’art ja és això.

Sí, tinc una talla de boix que devia haver fet als setze o divuit anys, i al Seminari tenia molta facilitat per a la pintura. De fet, era un dels nois que ajudaven Lluís Güell i Quim Garriga a pintar els murals amb què ambientàvem el dia de les Missions. Bàsicament vaig aplicar aquests coneixements al camp pedagògic i social, sobretot en el treball amb els cecs, creant material didàctic que després han fet servir altres terapeutes.

Devia ser el 1982 o 1983, i només hi vaig estar un any, perquè em van cridar per dirigir el Centre de Menors, però em va servir per conèixer l’Enric Marquès, que em va animar molt a dedicar-me a l’art, cosa que vaig fer a partir del 1990. En aquests 25 anys, he fet més de mil obres.

I tant! Mai no és tard. Mira: també vaig començar a tocar el clarinet als 65 anys. De fet, la música era la meva gran vocació, hi tenia facilitat, però ho vaig deixar perquè tenia por que em distragués de la meva vocació per una falsa idea mística. Ara sóc un clarinetista acceptable, encara que només faig concerts per a mi mateix.