Cultura

Art viscut

La Suñol ressegueix la trajectòria de Patricio Vélez, l’últim projecte que ha deixat la crítica Rosa Queralt

Quan Patricio Vélez (Quito, 1945) va posar els peus a Barcelona per primera vegada, el 1968, es va trobar una ciutat “amb un clima social trist i mancat d’activitat cultural. Els museus semblaven estancats en el temps”. Ell venia d’un Brasil amb un nervi experimental que, és clar, estava a anys llum d’aquella Barcelona estabornida per l’estultícia franquista.

De fet, llavors no pensava pas dedicar-se a les arts plàstiques, que deixava per a les nits d’insomni. La seva obsessió era acabar els estudis d’arquitectura, cosa que va fer a França. Va ser una dècada després que una necessitat interior profunda el va empènyer definitivament cap al dibuix i la pintura. També hi va fer molt que la galerista Marisa Díez de la Fuente el convidés a fer una exposició a la mítica Ciento, el 1977. En la Barcelona d’aires culturals renovats, sí que s’hi va sentir a gust. I aquí es va quedar, per forjar la seva aventura amb l’art i per disseminar els seus coneixements a Eina, d’on va ser professor durant vint anys.

Patricio Vélez és un dels artistes amb obra en la col·lecció de Josep Suñol, la fundació del qual ha considerat que ara era el moment d’abordar la seva trajectòria en una antològica, Les formes del temps, que es pot visitar a l’espai del passeig de Gràcia fins al 8 de setembre. L’exposició reuneix un centenar de pintures, dibuixos, gravats i fotografies que ressegueixen un camí artístic fet al llarg de mig segle amb molta delicadesa i sense estridències.

El director de la Fundació Suñol, Sergi Aguilar, va encomanar a Luisa Ontínez i a Rosa Queralt el comissariat. Per a Queralt, una de les crítiques d’art catalanes més respectades, aquest ha estat el seu últim projecte. Va morir fa quinze dies. No va ser a temps d’inaugurar la mostra, però la seva veu mestra s’imposa en el catàleg que s’ha editat, en què il·lumina les claus per entrar en l’univers creatiu de Vélez: la seva memòria personal. L’artista poa dels records d’infantesa, dels viatges i dels llocs i els empelta amb la seva afició a la botànica per erigir una obra que les dues comissàries defineixen com “cartografies mentals i sensorials del medi natural”.

Cartes sense paraules

Queralt i Ontínez es van submergir en l’etapa més primerenca de Vélez, l’anterior a la seva arribada a Barcelona, del tot inèdita, i l’han connectada amb alguns dels seus treballs més significatius, com ara la sèrie (ell prefereix tractar els temes amb el concepte de variacions) de cartes que va escriure al seu pare sense paraules. També el van convèncer, perquè ell d’entrada no ho volia, per exhibir un grup de fotografies amazòniques que revelen el seu virtuosisme amb la càmera (i que no tenen res a veure amb l’encàrrec que va rebre de fotografiar l’arquitectura de Gaudí per a una exposició de París).

Tot i la distància temporal que hi ha entre les peces, Vélez les reivindica com un tot, sense principi ni, sobretot, fi: “L’art no s’acaba mai, no té conclusió”, precisa. “L’art per ell és un vaivé endarrere i endavant”, subratllen les comissàries. I el menys important, emfasitza l’artista, ha estat brodar un estil que l’identifiqui, ni s’ha adscrit a cap isme o derivat seu. “No sé què és l’estil, i no ho dic amb picardia sinó amb tota l’honestedat. Soc un pintor sense estil, no crec que hi hagi una via única per expressar l’essència de les coses. Com més deixat anar, millor”, sentencia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La cobla global

girona
JORDI CERVERA
ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

badalona

Buit creatiu i existencial

Barcelona
Crònica

Art antivigilància

Un tast de...
‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

La nova Associació Balada del Sabater d’Ordis es presenta avui a Castelló

castelló d’empúries
Crítica
cinema

Actuació corprenedora

‘[REC]’ obre una nova sala 4DX de Filmax

L’anhel tan humà de comunicar-se

Barcelona