Cultura

CARLES SANTIAGO

COMPOSITOR DE SARDANES I COORDINADOR DEL CONCURS LA SARDANA DE L’ANY

“L’etern problema de la sardana ha estat la falta de balladors”

Alcanar ha estat l’epicentre de l’activitat sardanista amb el concert final per decidir el guanyador del concurs La Sardana de l’Any. S’ha aprofitat per homenatjar el mestre Viladesau

Alcanar ha estat aquest cap de setmana la seu del concert final del concurs La Sardana de l’Any. L’esdeveniment ha permès conèixer, a través dels vots del públic assistent, el premi popular de La Sardana de l’Any 2017 i les peces guanyadores del premi de la Crítica i el premi Joventut. Hi han actuat les cobles Reus Jove i Marinada. L’esdeveniment ha inclòs l’estrena de l’espectacle ‘De músic a mite’, dedicat al centenari del naixement de Ricard Viladesau. Aquesta mena d’esdeveniments tiren per terra la teoria que la sardana està passada de moda?
Aquesta mena de concursos són molt útils per potenciar les sardanes noves que s’estrenen cada any. I, sobretot, són un esdeveniment enfocat a la gent jove, que és el que s’ha de potenciar, perquè els joves representen el futur de la sardana. La sardana no està morta, al contrari, cada any va creixent una mica. En la primera època del concurs s’estrenaven poques sardanes, però la dinàmica ha fet un tomb.
Vol dir que ara se n’estrenen moltes, de sardanes?
Dues-centes sardanes noves cada any et sembla que són moltes o no?
Moltíssimes.
Doncs és així, aquesta és la xifra actual. La xarxa de difusió de La Sardana de l’Any està conformada per més de seixanta emissores de ràdio d’arreu del país, una de les quals, a Perpinyà. Totes elles emeten setmanalment les eliminatòries que prepara l’equip tècnic de la Confederació Sardanista. Els oients d’aquestes emissores poden decidir quina prefereixen votant telefònicament. Alhora, les eliminatòries estan a l’abast de tothom a través d’internet. La final és un acte on s’interpreten les deu sardanes finalistes en un concert obert al públic, per tal que atorgui, amb el seu vot, el premi popular de La Sardana de l’Any. El concert final és itinerant, cada any varia.
Hi ha molta gent que compon sardanes o és que els compositors són hiperactius?
No hi ha gaires compositors, aquestes dues-centes sardanes no vol dir que tinguem dos cents autors nous. Però sí és cert que hi ha gent jove, sortida de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), que té uns coneixements molt bons, superiors als que tenien els compositors d’abans. És gent jove que té interès per escriure cobla i fa una molt bona feina.
Quan diu que la sardana ara està millor que abans, per què ho diu? D’on venim?
Entre els anys setanta i vuitanta del segle passat va ser el moment en què va haver-hi menys activitat. Els autors eren grans i la producció era poca. No es feien més de setanta sardanes noves cada any. Ara estem en un nivell de més del doble. L’evolució ha estat notable.
Destaca que hi ha hagut l’entrada de compositors joves; en el cas dels balladors, això també es dona?
El dels balladors és un altre tema.
Doncs escriure sardanes perquè ningú les balli, malament.
Aquest ha sigut l’etern problema de la sardana, el de la falta de balladors. Fa temps que es diu que això se’ns acaba perquè no hi ha relleu, que la gent gran es va morint i a darrere no ve ningú. Jo fa trenta o quaranta anys que ho sento a dir, però la realitat és que la sardana no s’acaba. A les colles sardanistes hi ha gent jove, competeixen als concursos i, llavors, molts s’afegeixen a les places i a les audicions.
Les competicions de ballar sardanes són un bon planter?
El món de les colles sardanistes està ben viu. Hi ha diverses categories, des de veteranes a infantils. Però en aquest terreny predomina la gent jove.
Aquest cap de setmana, a Alcanar, han aprofitat per retre un homenatge a Ricard Viladesau.
S’ha estrenat l’espectacle De músic a mite, que ofereix un recorregut per la vida i l’obra de Ricard Viladesau, a través de la música amb temes seus i d’altres compositors relacionats amb ell, amb un suport audiovisual. L’ha interpretat la cobla Ciutat de Girona, amb la cantant Susanna del Saz, el guió de Mercè Planas i la direcció musical de Jesús Ventura. És un espectacle complet de la vida d’en Viladesau.
Permeti’m la comparació, Viladesau era el Messi de la sardana?
En tot cas, el Messi de la tenora. Pau Casals el va batejar com “el príncep de la tenora”. Tot i que avui en dia hi ha músics que toquen la tenora que l’han igualat o superat.
Viladesau superat? Potser l’acusaran de sacrilegi.
Que cadascú pensi el que vulgui, però avui hi ha gent molt més ben preparada i formada que a l’època de Viladesau. Els estudis oficials al Conservatori no tenen res a veure amb quan per aprendre anaves a casa d’un músic perquè t’ensenyés.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dos membres de La Fura dels Baus saluden amb llaços grocs a Madrid enmig de crits i xiulets

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona