Cultura

Ombres i llums feministes

Husson decep a Canes amb un film sobre resistents kurdes i Panahi aposta per la llibertat de les iranianes

Panahi presenta una ficció empeltada de realitat, a l’estil del seu mestre Kiarostami

Poc després que Cate Blanchett, presidenta del jurat oficial, i la mítica directora Agnès Varda llegissin un manifest a favor de la igualtat de gènere encapçalant una pujada d’escales a la Lumière que va reunir 82 dones del món del cinema, va projectar-se a Canes Les filles du soleil, pel·lícula de la francesa Eva Husson que aborda la lluita d’un batalló de dones kurdes en contra de Daesh: una resistència davant d’homes que les violen, torturen i compren i venen.

Podria suposar-se que el film d’Husson, la qual explica que les circumstàncies dels seus personatges li recorden les de part dels seus ascendents en la mesura que van ser republicans espanyols, té un caràcter feminista. Però, a més d’estar mal estructurat en l’aspecte narratiu i de ser incapaç de crear tensió adaptant les formés més convencionals del gènere bèl·lic, el seu desenvolupament fa posar-ho en dubte. Al capdavall, les protagonistes de Les filles du soleil, inspirada en fets esdevinguts el 2014, semblen actuar per motius més sentimentals (lligats a la protecció de la seva família) que ideològics. Tal cosa fa que derivi cap a una explotació melodramàtica mentre que exalta una heroïna interpretada per l’actriu iraniana Golshifteh Farahani i resulta poc convincent amb el personatge mal dissenyat d’una periodista (Emmanuelle Bercot, tan fatal com sempre) com a observadora i transmissora dels fets.

En canvi, la sensibilitat feminista va aparèixer de manera lluminosa amb l’altra pel·lícula presentada ahir a concurs: Se Rokh (Tres cares), de l’iranià Jafar Panahi, que no ha pogut defensar-la a Canes perquè, des de fa anys, té prohibit marxar del país, on viu sota vigilància. En principi, Panahi, opositor al règim iranià, no podia sortir de casa seva, on va rodar Cortina tancada (2013), però després va poder moure’s per la ciutat, on va realitzar Taxi Teheran (2015), i amb Tres cares s’ha desplaçat fins al nord-est del país.

Actrius d’edats diferents

Allà, en un poble entre muntanyes i fent-se present a les imatges com si s’interpretés ell mateix, ha rodat una ficció en què posa en relació actrius de diferents generacions: una que ho va deixar de ser en temps de la revolució; una altra de famosa com a intèrpret de sèries, i una de jove que ho vol ser, però ensopega amb el conservadorisme familiar i social. Una ficció empeltada de realitat, a la manera de Kiarostami, el mestre de Jafar Panahi. Aquest, en un film preciós i alliberador, renova el seu compromís amb les dones del seu país que, per exemple, ja hi és a El cercle i Offside.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.