Cultura

La via secreta de l’art

El CCCB explora en una exposició la influència de les tradicions ocultes, místiques i esotèriques en la creació des dels anys 50

Joan Ponç sempre va pintar a les fosques. De gran es va tornar cec, però ja estava prou bregat per crear en un espai de tenebres i va continuar fent unes obres extraordinàries que invocaven el que no vol ser vist ni ser comprès amb la llum de la raó. A l’artista català el sufisme li quedava lluny, però ves per on que la seva manera de treballar era molt propera a una de les idees d’aquesta tradició mística islàmica de caràcter esotèric: la de la llum negra, un estadi de connexió amb el diví al qual s’hi arriba amb els ulls tancats.

Ponç no podia estar absent de l’exposició que proposa el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de títol La llum negra justament (fins al 21 d’octubre), que furga en la dimensió més secreta d’una genealogia obres d’art, icòniques o ignorades, creades des dels anys cinquanta fins als temps presents. Tan secreta que els significats no es revelen tot d’una. En molts casos són impenetrables, per bé que lluny de generar frustració el que fan és despertar els sentits. I aquí és on vol anar a parar el comissari de la mostra, Enrique Juncosa. A la fascinació pel desconegut. “Gran part de l’art dominant en els nostres dies és summament avorrit perquè no té misteri”, rebla.

“No es pot entendre l’art contemporani negant la influència del pensament no racionalista. I si l’art no es pot entendre sense això, és que la vida, la societat, el món no es poden entendre sense aquesta llum negra que il·lumina d’una manera invisible”, remarca el director del CCCB, Vicenç Villatoro, per intentar acotar, i no és fàcil, el que uneix les 350 peces tan diverses que s’han reunit, entre pintures, dibuixos, audiovisuals, escultures, fotografies, instal·lacions, llibres, música, gravats i documents. L’alquímia, les societats secretes, les filosofies orientals, la màgia, el trànsit, la psicodèlia... les fonts d’on han begut són múltiples, però totes porten aigües dissidents amb el coneixement hegemònic.

Tan diverses com de fet ho són els seus autors, en la seva gran majoria nord-americans. A la banqueta dels catalans, Ponç no està del tot sol: a prop hi té un Tàpies de primera època d’una mena de xaman que emana energia i, una mica més apartat, un Zush que a l’Eivissa dels hippies va construir un univers paral·lel a partir d’al·lucinacions. No hi és, tot i que el comissari l’hauria incorporat sense pensar-s’hi, Miró. Així interpreta Juncosa les seves Constel·lacions: “No és difícil suposar que el cel nocturn estrellat sigui una imatge de la consciència interior de l’artista en un moment extàtic.”

L’ocult ocultat

“En els últims anys el món de l’art sembla que ha començat a prendre consciència de la importància de l’ocultisme. El fet d’admetre la influència de l’hermetisme en el Renaixement o de la teosofia en els inicis de l’art abstracte contribueix a ressituar les forces ocultes com una part innegable de l’experiència humana i a rescatar-les de la posició marginal on havien estat exiliades”, escriu l’assagista Gary Lachman en un dels textos del catàleg. I és que ocultar l’influx ocult en l’art, ha afectat fins fa poc tant els artistes mainstream de l’expressionisme abstracte (a la mostra, representat per Agnes Martin) com a versos solts poc coneguts.

D’aquests últims, al CCCB hi ha una presència lluminosa, Forrest Bess (1911-1977), un pescador texà que dedicava les nits (de nou, la nit) a pintar uns petits quadres enigmàtics inquietantment silenciosos. Juncosa explica que Bess es pensava que la clau per a la immortalitat estava en l’hermafroditisme: es va operar en dues ocasions inspirant-se en els rituals d’uns aborígens australians i es va fer un forat al penis. “La galeria on va exposar les seves obres, però, va amagar sempre aquest substrat visionari”, apunta. De manera que els mars negres dels seus paisatges es feien passar per una excentricitat superficial. I no, dins d’aquesta foscor hi residia la veritat de la seva ànima turmentada.

A la mostra n’hi ha uns quants, d’artistes, que de la seva fràgil salut mental (Bess sempre es va sentir molt proper a Van Gogh; la mateixa Agnes Martin, depressiva, se’n va anar a viure al desert) en van extreure patrons insòlits de creació. Tampoc hi falten els que van fer assaigs sota els efectes de les drogues. Tot un clàssic. El poeta i pintor Henri Michaux va ser un dels pioners en el París de la postguerra, aliat amb la mescalina, tot i que sempre amb control mèdic. D’altres no van ser tan curosos i van traspassar tots els límits, com René Daumal, autor de la novel·la La muntanya anàloga, que s’ho feia amb un líquid refrigerant dels cotxes acompanyat per una germandat de poetes que buscaven sabers alternatius. Va morir als 36 anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.