La Barcelona balcànica

Una banda multinacional de música balcànica establerta a Barcelona que triomfa... als mateixos Balcans? En efecte. S’anomena Barcelona Gipsy Balkan Orchestra i, després d’haver estrenat el seu quart disc, Avo Kanto, l’abril passat a Barcelona, es troba actualment immersa en una gira per Bòsnia, Croàcia, Sèrbia, Grècia, Bulgària, França, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Alemanya, la República Txeca i el Canadà. La formació, que fa dos anys i mig va agafar un nou rumb amb la substitució en el seu nom de la paraula klezmer, en referència a la música tradicional jueva de l’Europa central, per la de balkan, la integren dos catalans (la vocalista Sandra Sangiao i el clarinetista Dani Carbonell) i músics forjats en les multiculturals jams del Raval provinents d’Itàlia (Mattia Schirosa, acordió), França (Julien Chanal, guitarra), Sèrbia (Ivan Kovacévik, contrabaix), Grècia (Stelios Togias, instruments de corda) i Ucraïna (Oleksandr Sora, violí). La primera pregunta és inevitable: no se sorprenen, a Belgrad, Atenes o Sofia, on la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra actuarà aquesta pròxima setmana, que una gent establerta a Catalunya els hi toqui, com pregona en esperanto el títol del seu últim disc, “les cançons dels avis”? “Bé, una mica, però fem música de llocs molt diferents i no tot els resulta tan familiar”, desvela Sangiao. “La música va viatjar molts segles abans que nosaltres”, afegeix Chanal, per a qui el contacte constant amb músics d’arreu d’Europa és una de les claus del discurs de la formació. “Nosaltres, simplement, fem el recorregut a la inversa.”

La irrupció de la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra (o BGKO, com ja se la coneix) coincideix amb un auge de música balcànica a la ciutat, manifestat amb la proposta d’unes quantes bandes i, sense anar més lluny, la celebració avui mateix al parc del Poble Nou de la quarta edició del BalkaBarna, un festival íntegrament dedicat a la cultura balcànica. “Aquest auge no és exclusiu de Barcelona”, assenyala tanmateix Champ. “De fet, ha arribat més aviat tard, i en molts racons d’Espanya, on ens observen, allà sí, com una raresa, ni tant sols ha arribat.” “El que a Barcelona fa temps que funciona, en canvi, és la idea de brass band, representada per músics com Goran Bregóvic i Emir Kusturica”, valora Sangiao. “Però són propostes comercials que, als Balcans, ni tan sols es consideren música tradicional. Nosaltres, amb l’ús de violins, clarinets o acordions, volíem incidir en el caràcter, precisament, tradicional, que és una música força més complexa i que, a Alemanya, França o Grècia, ha arribat a estar molt de moda”.

La BGKO canta en llengües com el serbi, el macedoni, el grec i el romaní, però no es tanquen a les més pròximes. Del Ebro al Danubio (2016), per exemple, contenia una adaptació d’El testament d’Amèlia i Avo Kanto es tanca amb l’antifranquista Gallo rojo, gallo negro de Chicho Sánchez Ferlosio. “Al capdavall la música tradicional surt del mateix lloc a tot arreu: l’ànima”, assenyala la cantant del grup. “És fruit de la genuïna necessitat del poble d’expressar-se. Molta gent m’ha arribat a dir: «Ostres, si aquesta música que feu és com la d’aquí». I és que la música balcànica és més pròxima del que ens pensem.”