cultura

Agnès Varda

Cineasta

“És un film fet amb un plaer que volem compartir”

La lluita per la igualtat i la llibertat ens dignifica i fins crec que ens fa més feliços
Estrelles de cinema i del futbol ocupen les façanes dels edificis. Doncs nosaltres hi posem gent normal
No es tracta només que seleccionin films de dones a Canes. Nosaltres també tenim dret a escollir

Llegenda viva, fotògrafa convertida en cineasta abans de l’esclat d’aquella Nouvelle Vague acaparada per homes, Agnès Varda va revelant-se cada vegada més com una figura fonamental del cinema modern amb la llibertat creativa amb la qual ha fet les seves pel·lícules, tan atentes a la realitat com obertes a la imaginació. A prop dels 90 anys, que complirà a finals d’aquest mes de maig, ho torna a demostrar amb Visages, villages (Caras y lugares), que es construeix a partir de trobades amb persones comunes (pagesos, obrers, els últims habitants d’un poble miner...) en diversos viatges per França que la cineasta fa amb el camió de l’artista J.R., corealitzador d’aquesta pel·lícula joiosa. Tampoc li és aliena la sensibilitat feminista, que a vegades es fa explícita, com ara a Une chante, l’autre pas, un film de l’any 1977 que, narrant la relació d’amistat de dues dones molt diferents que fan el seu procés d’emancipació, s’exhibirà novament en còpia restaurada a França després de presentar-se recentment a Canes. No és per res que, en la recent edició del festival, Varda encapçalés, junt amb Cate Blanchett, una marxa de 82 dones (el mateix nombre de dones que, en 71 anys, han participat en la secció oficial de Canes) i que, al capdamunt de les escales de la Lumière, llegís amb l’actriu australiana, presidenta del jurat, un manifest a favor de la igualtat de gènere. “

No sé si aquesta marxa s’ha comprès prou bé, almenys per una part de la gent, que ha dit que era de dones privilegiades –diu la cineasta–. Però, a banda de la seva situació, no s’hi manifestaven per guanyar més diners, sinó per una equiparació salarial en totes les indústries i perquè les dones intervinguin en els llocs de decisió. Si pensem en el cas del cinema i concretament en Canes, no hi ha dones que participin en el comitè de selecció. No es tracta només que seleccionin films de dones. Nosaltres també tenim dret a escollir.
Sempre ha dit que en la lluita per la igualtat de gènere també hi han de col·laborar els homes. De la mateixa manera que, essent un humanisme, el feminisme ha d’actuar en contra de tota desigualtat.
És clar. La lluita per la igualtat ens ha d’implicar a totes i tots. Les dones hem patit moltes desigualtats, però, és a partir d’aquesta consciència, que lluitar pels nostres drets no exclou, sinó el contrari, fer-ho pels de les víctimes de tota forma de discriminació. Sobre el fet que els homes ens han d’ajudar, em sembla evident. També s’ajuden ells mateixos. La lluita per la igualtat i la llibertat dignifica i fins crec que ens fa més feliços. Voldria explicar un detall de Visages, villages que m’agrada molt. Quan vam arribar a Le Havre, vam triar parlar amb algunes esposes dels estibadors del port i no pas amb ells. Volíem que elles fossin les protagonistes i que expliquessin què fan a la seva vida. Se’ns va acudir que podríem filmar-les en una mena de gran instal·lació construïda amb contenidors, on també hi vam enganxar els seus retrats gegants. Qui va transportar-los? Els seus homes, que, contents, van ajudar a fer-ho possible.
A la pel·lícula, moltes altres persones comunes, anònimes, són magnificades a través dels retrats gegants que, sortint del camió de J.R., es col·loquen en cases i altres edificis.
És com un camió màgic, no? Té un dispositiu que permet fer ampliacions gegants de les fotografies. Té alguna cosa de joc i fins i tot de broma. Però la idea, certament, és valorar aquestes persones. A través de les imatges publicitàries, qui ocupa les façanes dels edificis? Les estrelles de cinema, els astres del futbol, etcètera. Doncs nosaltres hi posem aquestes persones per donar compte del seu valor. No és emocionant veure Jeannine, l’última dona que habita en un carrer d’un poble miner pràcticament abandonat, descobrint el seu retrat a la façana de la seva casa? Això és un homenatge a la seva resistència.
És una actitud política?
Es pot considerar així, però no en el sentit en què habitualment es fa política. Ja que ens referim a la política, fixa’t que no en parlem amb ningú. És una elecció deliberada. Les persones amb les quals conversem, algunes de les quals poden viure situacions laborals o altres circumstàncies difícils, ens expliquen coses de la vida. Totes són interessants. En fi, no és que siguem aliens al malestar o al dolor del món, però hem volgut fer una pel·lícula joiosa, en certa manera feliç, sense que per això sigui idiota.
Allò que es percep és la joia amb què l’han fet, el plaer que els hi ha procurat.
La trobada amb J.R. va ser una idea de la meva filla Rosalie, que va pensar que, separant-nos més de cinquanta anys d’edat, tenim moltes afinitats. I sí, va ser un coup de foudre que va originar una amistat. Hem fet la pel·lícula pel nostre plaer, però per compartir-lo. Forma part el sentit de fer-la. Què més volem? Qui hi va participar també es va divertir. I molts espectadors ens ha fet arribar que han compartit el joc i el plaer.
Però també hi ha el pas del temps, les pèrdues, els morts, les absències.
Sí, és clar, això forma part de la vida. I com que recordem els que no hi són, apareixen a través de fotografies i fragments de pel·lícules, que són una forma de memòria.
Així mateix hi ha l’envelliment, que mostra sense dramatisme. Una actitud a contracorrent...
No et creguis. Hi ha moltes persones, com ara jo mateixa, que no en fan un drama. És clar que em molesta que els ossos em facin mal, que hi vegi borrós, però he anat acceptant les mudances del meu cos.
I, finalment, hi ha Godard... que els dona el final emocionant del film.
Sí, tothom diu que és un renoc. No direm el perquè per no descobrir-ho als qui no han vist la pel·lícula. Però ell va propiciar el moment més inesperat del film. Tot estava més o menys preparat menys el final.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA