Un àlbum de retrats del món
El documental ‘The distant barking of dogs’ guanya el festival Docs, que ens ha acostat persones i històries fascinants d’arreu del món
Les memòries de Chil Rajchman, jueu polonès que va sobreviure a Treblinka, les gestes del bussejador a pulmó lliure Jacques Mayol, The cleaners, els deu mil treballadors de Manila que netegen internet i les xarxes socials de continguts ofensius, un convent de monges octogenàries de Navarra, la intel·ligència, cultura, compromís i ironia del rei de la salsa, Rubén Blades... La diversitat temàtica, geogràfica, lingüística i estilística del Docs Barcelona Festival no té límits. Ahir, es va posar punt final a la 21a edició del certamen amb el documental Sinfonía, sobre l’obra social del tenor peruà Juan Diego Flórez, i es van fer públic el palmarès amb el film danès dirigit per Simon Lereng Wilmont The distant barking of dogs (‘El lladruc llunyà de gossos’) com a gran guanyador. Aquest documental protagonitzat per un nen ucraïnès de 10 anys que viu en una zona en guerra és, segons el jurat, “gairebé un conte d’estiu sobre una àvia, el seu net i els seus amics”, que “ens permet escoltar els més vulnerables”. Això li ha valgut el premi DocsBarcelona TV3 al millor documental.El documental holandès Miss Kiet’s children ha obtingut una menció especial d’aquest premi, mentre que el film argentí El espanto s’ha endut el premi nou talent i la producció xilena Robar a Rodin, el premi Latitud DocsBarcelona. El premi del públic ha estat per al film inaugural, Petitet, de Carles Bosch. Altres guardons són el What The Doc!, per a The prince and the Dybbuk, el premi Amnistia Internacional Catalunya per a The Congo Tribunal i el premi DOC-U per a Nobody is perfect.
El festival ha tingut 20.000 espectadors, un 30% més que el 2017. Hem parlat amb els directors d’alguns dels 41 títols seleccionats, un àlbum de retrats del món diversos, alguns dramàtics i altres de còmics, però tots apassionants i plens d’humanitat.
‘Treblinka’
“Els supervivents dels camps de concentració viuen en un món de fantasmes”, diu el cineasta brasiler Sérgio Tréfaut, director de Treblinka. Proposa un assaig cinematogràfic sobre un viatge en tren al camp d’extermini nazi, amb actors i un paisatge boirós com a testimoni de les víctimes del nazisme. “L’eficiència de la maquinària criminal nazi és única, però el fet de matar de manera sistemàtica ha succeït des de temps immemorials. La capacitat d’horror de la humanitat és interminable”, conclou.
‘Dolphin Man’
Aquest documental dirigit pel grec Lefteris Charitos evoca la figura de Jacques Mayol, el primer home que va bussejar a 100 metres de profunditat sense oxigen. “Explicar la història d’un submarinista podia semblar avorrit –comenta el director–, però hi vaig acabar trobant tres punts d’interès: el retrat de la persona, el món del submarinisme i les apnees, i tota la part que té a veure amb la protecció del medi ambient els oceans.” Mayol va inspirar El gran blau (1988), de Luc Besson, i el seu protagonista, Jean-Marc Barr, fa ara de narrador en aquest retrat molt més realista del mític bussejador.
‘The Cleaners’
Morts violentes, tortures, abusos sexuals... El catàleg de disbarats que s’aboquen a Facebook, Twitter, Youtube i Google és indescriptible. Els documentalistes alemanys Moritz Riesewieck i Hans Block parlen per primer cop dels moderadors de continguts, uns 10.000 treballadors que netegen des d’empreses amb seu a Manila. “Volíem saber qui, com i per què s’esborren continguts”, explica Riesewieck. El catàleg de barbaritats que veuen és tan dur que necessiten assistència psicològica i tenen un índex de suïcidis molt alt.
Monges octogenàries
La jove cineasta navarresa Ainara Vera, que va fer el màster en documental de creació a la Universitat Pompeu Fabra, ha entrat amb la càmera en un convent de 17 monges franciscanes octogenàries. Volia retratar aquestes “formigues invisibles”, que han dedicat la seva vida a “gent maltractada, nens de famílies desestructurades, prostitutes...”, explica la directora. La pel·lícula es titula Hasta mañana, si Dios quiere i mostra el sentit de l’humor i l’alegria amb què afronten “la mort física i la seva desaparició com a comunitat, és un món que s’acaba”.
‘El espanto’
També té molt sentit de l’humor aquest documental sobre un recòndit poblet argentí on les cures casolanes substitueixen la medicina tradicional, que ha obtingut el premi Nou Talent. “És una pel·lícula sobre les creences, sobre allò en què creiem d’una manera una mica esotèrica, religiosa, i, al mateix temps, sobre fins a quin punt creiem en l’acte cinematogràfic, en el documental”, expliquen els codirectors, Martin Benchimol i Pablo Aparo. “En aquest petit poble vam trobar formes molt rares de curar –hi afegeixen–, i la pel·lícula és un joc en aquest sentit, d’entregar-se a allò que es creu.”
Rubén Blades
En un Docs amb força presència de la música (la inauguració i la clausura, sense anar més lluny: Petitet i Sinfonía), Yo no me llamo Rubén Blades ens acosta a l’estrella de la salsa a través d’un documental produït i promogut per ell mateix que té un punt de testament. Reivindica, amb nostàlgia i ironia, la complexitat de la seva figura: renovador del gènere de la salsa, en introduir-hi continguts socials i polítics; doctorat en dret per Harvard; ministre i candidat a president al seu Panamà natal... Del film, dirigit per Abmer Benaim, també es dedueix que és un home ple d’enginy, ironia i bondat, d’una creativitat inesgotable i carregat de mil històries per explicar.
