Les dones també hi eren

A la primera Conferència Mundial de l’ONU sobre la Dona (Mèxic, 1975) el règim agonitzant hi va enviar una representació de les mares de la pàtria de la Secció Femenina embolcallades amb un insòlit discurs sobre la igualtat de sexes que intentava maquillar les ràncies arengues en pro de la inferioritat i submissió de l’àngel de la llar als desitjos del mascle guerrer etzibades per Pilar Primo de Rivera durant quatre dècades. Ningú no se les va creure, els temps estaven canviant i el moviment feminista s’obria pas sota la llosa de la dictadura en la denúncia al sistema patriarcal i la divisió de rols en la família i en la societat promogudes per aquelles expeditives soldats de la Falange escampades arreu. Primer en la clandestinitat, més endavant aixecant la veu al carrer, a les fàbriques, a la universitat, en les associacions de veïns, les organitzacions sindicals, els partits, els mitjans de comunicació, les dones van protagonitzar una persistent lluita per la vindicació dels seus drets i per la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives que va ser cabdal a l’hora de transitar de la foscor del franquisme a l’obertura cap a una modernitat emmirallada en Europa.

“Sense aquesta lluita avui no seríem on som.” Ho diu Meritxell Ferré Baldrich (el Pla de Santa Maria, 1983), doctora en història per la URV i autora del llibre El maig de les dones. El moviment feminista a Catalunya durant la transició (URV Arola Editors, 2018, Col·lecció Atenea, dirigida per Montserrat Duch), una apassionant, exhaustiva i necessària investigació sobre un període prou recent en el temps que posa de manifest la importància del paper de les dones en la construcció democràtica i en la incorporació a l’agenda de temes transcendentals per a la seva vida i per a la transformació de la societat. Ferré recorda que, sota l’afortunat lema El personal és polític, els grups feministes van ser els primers d’obrir centres de planificació familiar per proporcionar serveis de salut sexual i reproductiva i els primers que van denunciar la violència de gènere i van procurar protecció i assessorament a les afectades.

Entre el 1975 i el 1985, el període objecte de l’estudi, es van organitzar les I Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976, Universitat de Barcelona), que actuarien com a gran revulsiu per al feminisme català, i es van impulsar campanyes amb significatius títols com ara “Amnistia per a la dona”, “Jo també soc adúltera” “Per un divorci sense culpables”, “Per una sexualitat lliure”, “Jo també he avortat”, “Prou d’agressions, prou de violacions”. El cas és que les dones catalanes van ser, al costat dels homes, agents de canvi històric en la dura travessia d’una dictadura a una democràcia, però no surten en la foto oficial de la Transició, la seva imatge va quedar difuminada en un segon terme, opina Ferré.

Era un retrat pendent que ara El maig de les dones ofereix amb tota nitidesa. I ho fa posant el focus no solament en l’efervescència de la gran ciutat, Barcelona, sinó també en les accions realitzades a Girona, Lleida i Tarragona. Divendres que ve, 1 de juny, Meritxell Ferré participarà a Girona en l’acte de presentació del seu llibre organitzat per la Coordinadora Vaga Feminista 8 de Març (Espai 22, 19 h) i en què es preveu un estimulant debat entre diferents generacions de dones que comparteixen una mateixa lluita. Aquest plantejament agrada especialment a l’autora, que considera fonamental posar en comú les inquietuds actuals de les joves amb l’experiència i el camí recorregut per les activistes veteranes, i més en uns moments en què el feminisme s’expressa amb força a pràcticament tot arreu perquè la desigualtat i la violència envers la dona no cessen.